26 de gener de 2019
26.01.2019
Diari de Girona

El farol d'en Puigdemont

26.01.2019 | 00:44
El farol d'en Puigdemont

Tinc la sensació que en Carles Puigdemont, quan es mira al mirall veu el reflex d'en Gandhi o d'en Nelson Mandela. I el problema no és que els miralls de Waterloo fallin, sinó que a l'expresident i exalcalde si li ha anat de les mans el personatge. Viure en la paranoia contínua deu ser d'allò més estressant, sobretot per a la gent que l'envolta, m'imagino els pobres nois de seguretat havent de provar tot el menjar que li serveixen per por de ser enverinat, aixecant cada dues hores els coixins del sofà per comprovar que ningú hi ha posat una bomba o mirant sota la taula per descobrir algun micròfon secret de la CIA o de l'imponent i opressor reino de España. L'enemic. Per als de seguretat ha de ser encara més fustrant si són conscients del que passa fora de la mansió de Waterloo, saben que perden el temps fent de falsos agents de seguretat; a ningú li importa un rave el que està fent o el que té planejat fer en Puigdemont. Bé, a ningú no, als partits d'extrema dreta o/i nacionalistes d'alguns països europeus sí que els importa. Ah, i als seus fidels que el defensarien fins i tot si anés a caçar elefants a Botswana, també. Seria una jugada mestra per a molts, un moviment d'autèntic líder, una metàfora de la llibertat. El nivell d'autocrítica en aquest sector de l'independentisme sembla ser que ha desaparegut fa molt de temps i això ajuda a entendre el perquè de la fallida independentista. Waterloo és el clar exemple de la ridiculesa i del folklore de tot plegat, mentre en vivales –com diria el company Soler– viu en una mansió, veu vi del bo i menja pa amb tomàquet mirant el partit del Girona mentre altres són a la presó preventiva injustament. El primer, intenta amb totes les eines salvar la seva imatge a qualsevol preu –fins i tot portant els seus companys davant de la justícia espanyola per una rabieta–; els segons, no tots però sí alguns com el cas d'en Junqueras, intenta fer autocrítica fins i tot en la situació injusta en què viu i intenta entendre quin és el camí per assolir el seu objectiu de la manera més correcta i sensata. Ho té clar, i jo també, per iniciar un procés d'aquesta magnitud i fer-ho sense anar de farol, cal ser una majoria forta i fer més gran la base, si no es fa així, tot quedarà en el punt que estem ara. En el ridícul i el folklore de llaços i butifarrades.

Puigdemont representa aquella part de l'independentisme que parla d'opressió des d'una casa amb jardí i piscina i dos vaixells a la badia d'algun port de la Costa Brava. És el bluf d'un moviment pseudorevolucionari basat en un relat fals. Puigdemont, per molts tuits que publiqui dient el contrari, representa aquella generació de polítics neoliberals que escoltaven abans els «poderosos» que les persones de les seves ciutats o pobles. Ara diu ser un anarquista, però com deia al principi d'aquest escrit, no són els miralls de Waterloo els que fallen. Puc entendre que vulgui salvar la seva imatge i el seu futur, però el que està fent és tot el contrari, i el problema és que qui ho pagarà no només és ell, és tot Catalunya.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook