27 de gener de 2019
27.01.2019
Diari de Girona

El dietari

27.01.2019 | 06:00
El dietari

DIssabte
propaganda en vena
Coincideixo amb un grup heterogeni de persones, totes elles amb gran sensibilitat artística. Em sorprèn la més absoluta indiferència que tenen envers l'actualitat política en particular i per l'actualitat en general. «Es pot viure sense llegir diaris i escoltar notícies», és una dolorosa frase que escolto reiteradament els darrers temps. El periodisme s'està dessagnant, al mateix temps que guanya aquella política que viu de la desinformació i de l'engany.
Massa ciutadans consideren que el periodisme no ofereix avui garanties de credibilitat i imparcialitat. Això fa que un gruix considerable de població cregui que en té prou amb les xarxes socials, que mai han estat mitjans de comunicació. Com a molt són vehicles per traslladar informació i, actualment, sobretot molta desinformació. No ofereixen cap garantia de contrast i, cada dia més, s'estan convertint en robots de propaganda. El periodisme, econòmicament molt castigat, no ha fet la feina i el ciutadà s'ha rendit.

DIumenge
pont del dimoni
Sempre em va costar molt d'entendre la reivindicació per recuperar el pont del Dimoni de Girona. I ara que està mig construït, encara ho entenc menys. Es probable que no ho comprengui perquè en el meu cas no existeix cap càrrega sentimental. Quan passo per davant de l'obra, que consisteix en recuperar un pont del segle XIV amb les pedres originals que estaven guardades des de que fa 50 anys es van desmuntar, ho observo com un deliri urbanístic. Em recorda la postal antinòmica de la catedral de Sant Patrici de Nova York.
Una freda via urbana franquejada d'edificis alts i horribles i, de sobte, apareix aquest pont pessebrístic, quan a pocs metres hi ha dues grans plataformes de pas per superar el riu Güell. Una aparició fora de tot context. Ja em perdonareu, eugeniencs.

DIlluns
els carrers dels taxistes
«Si cada independentista tingués un taxi, és probable que Catalu­nya fos independent», li sento dir a un home al tren. La permissivitat amb aquest sector és un escàndol si ho comparem, ja no amb les protestes polítiques, sinó amb altres professionals amb qui les administracions té menys contemplacions.
El 2005 els pescadors van bloquejar el port de Barcelona per protestar per l'augment exagerat del seu carburant. Els van prendre les matrícules, se'ls va multar i, en poc temps, Hisenda els va comunicar l'embargament a tots els capitans. En canvi, els taxistes, que han ocupat els carrers, han agredit conductors de VTC i destrossat vehicles, aconsegueixen el que volen. Els carrers sempre seran dels taxistes.

DImarts
un frau milionari
Sis anys després de la seva inauguració i després de gastar 3.700 milions d'euros, l'AVE entre Barcelona i Perpinyà no supera mai els 200 quilòmetres per hora. No va més ràpid perquè també hi circulen trens de mercaderies i temen que quan es creuen es puguin produir accidents.Una infraestructura milionària d'alta velocitat, que els usuaris paguen com a alta velocitat i que no ho és perquè l'Unió Internacional del Ferrocarril considera alta velocitat quan el tren va a 250 quilòmetres per hora o més en línies -com aquesta- construïdes a tal efecte. Una de les línies més rendibles de l'AVE és, ara mateix, un frau.

DImecres
aniversari d'una pífia
Frank Gehry, Frank Lloyd Wright o Norman Foster, tots ells arquitectes immortals, tenen pífies més o menys sonades. Un va construir una casa integrada en una cascada que, malgrat ser considerada una gran obra mestra, no s'hi podia viure (ara és un museu) pels fongs i la humitat. Un altre va fer un immens hotel de Las Vegas que va haver de ser enderrocat, sense obrir mai, perquè es van cometre centenars d'errors estructurals que feien perillar la seva estabilitat.
Aquí també tenim un exemple d'aquests en els guardonats RCR. Aquest despatx professional format pels magnífics arquitectes gironins Aranda, Pigem i Vilalta, guardonats el 2017 amb el Pritzker, que vindria a ser el Nobel d'arquitectura, tenen en el centre cívic de Riudaura la seva gran espifiada. L'espai, construït fa vint anys (1999), només es va fer servir unes setmanes degut a greus errors de disseny. Per reobrir-lo cal una reforma de 600.000 euros, que és més del que va costar construir-lo. Riudaura té 400 habitants.
Entre altres coses, van utilitzar unes plaques d'acer a la terrassa que no es poden ni tocar perquè amb el sol és com passejar descalç damunt d'una vitroceràmica encesa. A l'estiu és impossible refrigerar-lo i a dins s'hi poden fer ous ferrats. I a l'hivern és quimèric escalfar l'edifici, que es converteix en una nevera de la Sirena. Al cap d'un temps el vent se'n va endur la teulada i, posteriorment, es van despendre plaques del sostre. Més que una obra notable, que en el seu moment va ser nominada als premis Mies van der Rohe d'arquitectura moderna de la Unió Europea, sembla les cases del conte dels tres porquets que el llop tomba bufant una mica.
DIjous policia emprenyada
És probable que Albert Bramon, el subdelegat del govern a Girona, hagi sortit a defensar la Policia Nacional pel malestar que hi ha dins aquest cos. La Policia Nacional creu que l'Estat els ha deixat a l'intempèrie, després del comunicat del TSJ que negava haver ordenat detencions d'alguna gent que suposadament va tallar l'AVE durant l'aniversari de l'1 d'octubre. I ara, Bramon ha hagut d'utilitzar un fòrceps argumental. Ha dit que bloquejant l'AVE van tallar un servei vital deixant els usuaris sense alternativa. No ha admès la comparació amb els taxistes de Barcelona que han tallat carrers perquè, segons ell, en aquest cas hi havia alternativa: passar per altres carrers. Com si el tren convencional no fos una alternativa a l'AVE. Bramon també considera que hi ha gent que troba a faltar Enric Millo. És probable. Començant per la pròpia policia, que en temps del Virrei caigut en desgràcia i avui invisible va disposar de mesos de màniga ample i de porra lliure. Els cossos de seguretat sempre es troben més còmodes amb la dreta que no pas amb l'esquerra. Però els socialistes han de sortir a defensar-los, no sigui que es s'empipin massa.

DIvendres Els greuges del Síndic
Llegeixo que el Síndic de Greuges es felicita per la moratòria de la Costa Brava. Arriba tard perquè ara resulta que la moratòria no serà tant rigorosa com havia dit la Generalitat en principi perquè els alcaldes temen no fer caixa.
Això de ser Síndic consisteix fonamentalment en escoltar o llegir notícies i posicionar-se.
I Rafael Ribó ha excel·lit en aquest sentit, ja que no hi ha res que passi a Catalunya que no motivi el seu pronunciament. Encara que sigui sobre l'eruga del boix. És un hiperactiu del pronunciament, malgrat que desconec quants problemes dels ciutadans acaba resolent al llarg de l'any.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook