Quan era nen el meu pare em va salvar la vida. Per algun designi diví, es va despertar enmig de la nit i va mirar el bressol on dormia. Jo tenia dos anys. Em va trobar fet una rosca blavosa, sense pols. Em va treure d'allà i em va fer respiració boca a boca. Ni ell ni jo vam saber en realitat quant temps vaig estar mort. No vaig veure una llum al final d'un túnel. Només recordo el fred aterridor que vaig sentir. El recordo encara avui, després de més de quaranta anys. Quan vaig despertar, ho vaig fer en una banyera plena de glaçons de gel. Però el fred era anterior, era el fred de la mort.
Es va tractar d'una inflamació al·lèrgica que, com una mà, em va tapar el coll asfixiant-me. Des de llavors no dormo bé. Quatre hores màxim. Per aquestes coses del destí, fa uns dies em vaig sotmetre a anàlisi a la Unitat del Son de l'hospital Trueta. Un pneumòleg va decretar que tenia apnees, una mena de deixar de respirar mentre dormia. Hi havia alguna cosa en la nit, vaig pensar llavors, que volia acabar amb mi, més enllà dels malsons de sempre on jugo al pàdel contra Carles Puigdemont i Pilar Rahola. O em veig una altra vegada dormint congelat al cotxe amb el qual vaig arribar a Girona, sense papers.
Suposo que milers de persones dormen amb CPAP (sigles en anglès de «pressió positiva continua en la via aèria»). He vist fins i tot els que han de portar-lo en un carret durant el dia. Però el fet d'assumir-ho és una cosa diferent. És ser conscient del declivi de la pròpia existència. Que la joventut se'ns escapa, com sorra entre els dits. D'aquesta condició física que es deteriorarà fins que no quedi resta de nosaltres.
Al principi, quan el mirava, l'odiava. El tinc a un costat del llit, sorollós, incòmode, antisexi. Amb la màscara posada em veia davant del mirall com un malvat de pel·lícula (d'Hannibal Lecter a Bane!). L'odiava encara que em fes bé, encara que m'assegurés que el son no se m'emportaria amb ell. L'odiava pel seu significat implícit, la davallada que iniciem a la mitjana edat. Després pensava en la quantitat de nens que porten audiòfons inserits, o taps intestinals, o artefactes pitjors que el meu, i em sentia un miserable presumit.
Sempre em faig el fanfarró explicant com m'agradaria morir: atracant bancs com Bonnie & Clyde. De gresca amb els meus, tirant per la finestra el que quedi de diners, a l'espera del tiroteig. Lluny d'hospitals, bolquers per a adults i aparells com el que m'acompanya. Mereixem, almenys, una mort més digna. En veure l'aparell crec que ja no serà així. Això sembla.
