En les primeries del segle XVII arribaren a Girona les monges caputxines i s'establiren provisionalment en una casa del barri de Sant Pere. L'any 1617 pogueren habitar la seva estança definitiva. Era una gran finca que des del segle XIII havia estat dedicada a ­banys, primer de caràcter públic, i posteriorment ja particular. No donaren cap importància al valor arqueològic d'una part d'aquell edifici. I la piscina dels antics ­banys s'usava com a safareig per rentar la roba. I tot el recinte s'adaptà a les necessitats per viure d'acord amb la regla monàstica, que era d'un extrem rigor i una estricta pobresa. En el segle XVIII alguns intel·lectuals entesos en qüestions artístiques i arqueològiques, que en aquell temps eren una exigua minoria, s'interessaren pel valor arqueològic d'una part del recinte monàstic, del qual se'n podia tenir un minse coneixement, atesa la condició de clausura que l'afectava. En el segle XIX augmentà l'interès i el coneixement i, amb els imprescindibles permisos de les autoritats eclesiàstiques, algun estudiós pogué visitar el sector de l'edifici que incloïa els històrics banys. La Comissió Provincial de Monuments, amb el suport de la Diputació, inicià les gestions per aconseguir la segregació del sector arqueològic de l'edifici. Gestions que culminaren l'any 1929, en un acord entre l'Abadessa i la Diputació, amb l'aprovació del Bisbat i de Roma.

L'any 1936 la comunitat es veié obligada a abandonar el monestir i refugiar-se en domicilis de familiars. Fins que acabada aquella anòmala situació es pogué recuperar el recinte i restablir la clausura i la vida contemplativa. Com tantes altres comunitats de vida consagrada, s'hi feu notar l'escassesa de vocacions. La comunitat anà quedant reduïda i en morir la darrera abadessa, les dues úniques religioses que quedaren es traslladaren a un altre monestir, quedant clausurat el de Girona.

L'any 1892 la comunitat de religioses Adoratrius construí un gran convent en un terreny ran les muralles, ja fora del recinte fortificat i on estava previst l'inici d'un futur eixample urbà. El convent de nova construcció disposava d'una capella de grans dimensions, unes extenses naus en dues plantes i un gran pati, de cara a migdia, ben airejat i assolellat. La dedicació de la comunitat consistia en l'adoració continuada al Santíssim Sagrament, l'educació de noies, amb una especial atenció a les que es considerava esgarriades, i a treballs d'agulla amb el fruit dels quals ajudaven al manteniment de la institució.

L'any 1936 hagueren d'abandonar el convent, com tots els altres de la ciutat. Primerament l'edifici serví de presó dels militars que havien participat en la frustrada sublevació. Més endavant s'hi instal·là una part de l'Institut de Segon Ensenyament. Fins que, acabada la guerra, les religioses pogueren recuperar les seves pertinences i refer la vida comunitària i les activitats habituals. Però durant uns anys hagueren de cedir una part de la seva casa un temps per acollir tropes d'Infanteria, i una altra temporada per presó de dones. En aquest cas, les religioses pogueren fer una gran labor entre les recluses, algunes de les quals, després de la seva alliberació continuaren relacionant-se amb les religioses que les havien ateses amb gran afecte.

En el segle XIX diverses institucions religioses dedicades a l'educació s'establiren a Girona, obrint col·legis, primer femenins i posteriorment un de masculí. L'any 1853 foren les religioses del Cor de Maria que s'instal·laren a la part Nord de la plaça de la Catedral, obrint un col·legi de nenes. I l'any 1855 les escolàpies inauguraren un nou col·legi a la cara sud de la mateixa plaça. El desplaçament del centre urbà en direcció a migdia, en els inicis de la dècada dels anys cinquanta del segle XX, les religioses del Cor de Maria construïren un nou col·legi en l'encreuament dels carrers Joan Maragall-Creu. Mentre el nou edifici estava en construcció, habilitaren dues aules en els baixos d'una casa de veïns del carrer Maragall, davant mateix del que seria el definitiu col·legi.

Les escolàpies havien projectat traslladar el seu col·legi de la plaça de la Catedral a uns terrenys propers al temple parroquial de Sant Josep. En no aconseguir el seu propòsit, tancaren el col·legi i deixaren la nostra ciutat.

L'any 1886 arribaren a Girona tres germans maristes, procedents de França. Primerament començaren la seva tasca docent en una casa del carrer del General Fournàs. Continuant posteriorment la seva tasca, primer en l'edifici de la Pujada de la Mercè, l'ús del qual els cedí l'Apostolat de l'Oració. I posteriorment construïren un edifici de nova planta al barri de la Catedral, al carrer de Claveria. Col·legi amb més aules i més professorat, amb alumnes interns, mig pensionats i externs. Els dos centres educatius tingueren una gran activitat fins al juliol del 1936, en què els germans maristes foren foragitats, i alguns martiritzats. I durant aquell període d'excepció, els col·legis adquiriren caràcter públic, regentats per mestres nacionals. Tancat aquell parèntesi, els germans recuperaren els edificis i primer es reobrí el col·legi de la Immaculada, i pocs anys més tard el del Sagrat Cor. Fins que l'expansió de la ciutat aconsellà el seu trasllat a una zona amb més vitalitat. Tancaren els dos antics col·legis i seguiren realitzant la seva tasca en un edifici de Santa Eugènia, amb caràcter provisional, mentre es construïa un gran edifici en el carrer Josep Tarradellas.

En la segona meitat del segle XIII els dominics construïren un gran convent amb una església gòtica de grans proporcions, i un magnífic claustre. El 5 d'agost de l'any 1835 hagueren d'abandonar el convent que quedà afectat per les lleis de Desamortització del ministre Mendizábal.

L'any 1951 els dominics tornaren a Girona i es feren càrrec del temple del Sagrat Cor que fins aquell moment havia estat a càrrec dels Jesuïtes. El seu propòsit era la recuperació de l'antic convent. Feren constants gestions prop de les autoritats militars. Fruit de la seva insistent labor fou la recuperació del temple, que ja havia estat desocupat pel regiment d'infanteria que hi havia estat allotjat. Però no pogueren recuperar ni el convent ni el claustre, on encara s'hi mantenia el Govern Militar. La reconciliació del temple se celebrà amb gran solemnitat. Però el restabliment del culte només fou en determinades ocasions, però no amb regularitat. Aquell barri quedava molt marginat de la ciutat del segle XX. I, finalment, concertaren el seu traspàs a la Universitat. Darrerament la comunitat quedà molt reduïda per falta de vocacions, i l'orde ha deixat, una vegada més, la nostra ciutat.

L'any 1581 els jesuïtes s'instal·laren en la que havia estat Canònica agustiniana, construint un gran edifici per col·legi i Casa d'Exercicis. Desenvoluparen una gran activitat, fins que l'any 1767 foren expulsats d'Espanya pel rei Carles III. A les darreries del segle XIX, retornà a Girona una petita comunitat que s'instal·là, primerament en un pis de la pujada de Sant Martí, posteriorment a la Fontana d'Or. Fins que l'any 1901 es feren càrrec del temple del Sagrat Cor, amb un conveni amb l'Apostolat de l'Oració. L'any 1932 hagueren de deixar residència i temple, per una disposició del Govern. El sis religiosos que constituïen la comunitat continuaren la seva labor sacerdotal; però no podien agrupar-se més de dos en un pis. El juliol del 1936 hagueren de viure en la clandestinitat i tres d'ells foren descoberts i assassinats. L'any 1939 recuperaren l'antiga situació i reprengueren l'activitat apostòlica. Fins que l'any 1951 deixaren Girona per atendre necessitats de l'Amèrica llatina. Recentment han tornat a Girona, instal·lant-se en un pis de la plaça del Vi.