27 de gener de 2019
27.01.2019
Diari de Girona

Pensaments d'un home savi

27.01.2019 | 06:00
Pensaments d'un home savi

Jordi Pàmias, que l'any passat va complir 80 anys i va rebre el Premi Nacional de Cultura, és un dels nostres escriptors més estimats. Ho és per la qualitat de la seva obra literària, però també per la seva humanitat, una condició on conflueixen la humilitat, la fraternitat, l'espiritualitat no dogmàtica... Al seu llibre Déu no té pressa. Apunts de dietari Pàmias aplega un seguit d'anotacions breus escrites entre 2010 i 2011. Al seu pròleg excel·lent Lluís Calvo es refereix així a la concisió dels textos del volum: «la prosa es fa sageta». El títol remet al procés que l'univers ha seguit fins que la nostra espècie va emergir i a la fe que amara sovint les pàgines del llibre. A Déu no té pressa podem assaborir les reflexions plenes de saviesa i de sensibilitat d'un gran autor, que hi demostra un compromís amb el seu temps. Honestament interessat per la mirada científica i admirador del físic i poeta David Jou, aposta per l'evolucionisme i per l'aproximació des del rigor al coneixement del cosmos sense contradicció amb la transcendència religiosa. Pàmias aprecia la serenitat que transmet Lao-Tse, reivindica la figura històrica de Jesús de Natzaret, però es mostra crític amb l'Església catòlica en aspectes com la condemna de l'ús d'anticonceptius o la misogínia amb què de vegades actua. Entre els aspectes que caracteritzen el món poètic de Pàmias, hi ha el vincle essencial que manté amb el paisatge, on projecta també la seva dimensió espiritual. A Déu no té pressa podem llegir, posem per cas: «La bellesa del món és el mirall on Déu es reflecteix» o «la Natura: ressol del Déu invisible». Ara bé, al costat d'aquest vessant del llibre, n'hi trobem altres sobre el context polític català i internacional. Pàmias hi defensa la personalitat de Catalunya i la justícia de les seves reivindicacions sobiranistes, hi tracta de les primaveres àrabs i de la caiguda del règim de Gadafi a Líbia... Però la poesia, com era previsible, apareix sovint com a matèria de les aportacions de Pàmias. Hi trobem, per exemple, opinions i recomanacions ben fonamentades sobre el fet literari. Ens hi diu: «L'emoció no s'ha d'expressar mai d'una manera directa», «El poeta ha de deixar de banda l'anècdota estrictament personal» o «Cal arriscar tota la vida, en la creació d'una obra d'art». Ens adverteix, doncs, sobre la indispensable distància que cal adoptar perquè un text no sigui una mera expansió sentimental incapaç de ser reconeguda com a pròpia pels lectors des de la seva experiència i alhora sobre el coratge que requereix la veritable literatura –ho fa en una frase que evoca el Miquel Martí i Pol que proclamava «En cada mot m'hi jugo l'existència». Jordi Pàmias, a més, ens acosta en aquest Déu no té pressa Màrius Torres: «Poeta de la llum i de la música, amb la mirada oberta cap a vastes regions de l'esperit», però també hi fa una ferma defensa del Josep Pla prosista o de Joan Maragall i ens ofereix encertades observacions sobre Joan Triadú, Pere Rovira, Joan Margarit, l'enyorat Joan Barceló...

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit