27 de gener de 2019
27.01.2019
Diari de Girona

Videojocs per a tots els gustos

27.01.2019 | 06:00
Videojocs per a tots els gustos

Amb l'avenç exponencial de la tecnologia, una bona part dels videojocs cada vegada és més realista. Les fulles dels arbres i l'herba, mogudes pel vent. Els cabells i les faccions dels protagonistes, que com qui diu els veus els porus de la pell. Celatges, animals, estadis de futbol i cotxes, tot plegat és de pega, però l'efectisme frega l'extraordinari.
En un dels videojocs de l'any passat (Red Dead Redemption 2), destinat a passar a la història del gènere, el nivell de realisme va tocar una tecla insospitada. I no es tracta del món que presenta, una successió infinita de decorats sensacionals. Ni és per la riquesa impressionant de trames i subtrames. Més aviat la grandesa del joc passa pels petits detalls, aquells que miren de crear un món viu. Una mena de realisme que en aquest cas es dedica a engrandir o empetitir els testicles dels cavalls en funció de la temperatura de l'ambient per on discorre l'acció. Muntanyes gelades, testicles petits i, viceversa, pobles polsegosos, testicles bombats. No cal dir que els jugadors han perdut més hores comprovant el detall que no pas mirant de gua­nyar.
Però aquests videojocs també presenten tot un altre tipus de vicissituds que tenen a veure amb l'augment del realisme. Red Redemption 2 mostra l'Oest americà de finals del segle XIX. És el moment del sufragisme. I, per tant, realisme cent per cent, en segon pla apareixen dones sufragistes. Ara bé, com que el videojoc és dels de «món obert», ço vol dir que avancis cap on avancis hi ha món, i com que la llibertat d'acció hi és total, com a la vida, alguns jugadors s'han dedicat a matar sufragistes. El realisme és això.
És evident que els programadors podien haver limitat aquest aspecte. Però aleshores el videojoc hauria perdut la quota de realisme. La bertranada és al cap dels jugadors, de la mateixa manera que el nostre veí un bon dia baixa al carrer a pelar ciutadans.
Dit això, alguns afeccionats als videojocs encara preferim la vella escola del gènere, aquella que no aspira a cap mena de realisme i, en canvi, aconsegueix que el jugador senti una gran satisfacció. Vora la meitat de les propostes es basaven i es basen en l'eliminació dels enemics, és clar. Abelles, zombis, extraterrestres, tomàquets, nazis, cucs, qualsevol cosa pot esdevenir una amenaça. Però les escalivades de contrincants s'esdevenen en mons limitats, en general molt simples i amb poques coses més a fer-hi. I les representacions de cavalls, castells i praderies solen ser una mica esquemàtiques. El resultat positiu és doble. D'una banda es convida el jugador, no pas a fer el que vulgui, sinó a una missió concreta, i ja se sap que guanyar segons unes regles és terapèutic. Si en un partit de futbol tot fos permès, parlaríem de guerra i no d'esport. En segon lloc, al jugador no se li posa en safata que, malgrat la missió sigui una altra, es pugui dedicar a esventrar gats i passavolants. Per aquest camí aviat els hauria de poder violar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook