Aquesta expressió desafiant és la traducció del títol de la cançó de John Lennon, un dels components dels mítics Beatles: Woman is the nigger of the world. Un títol que ha esdevingut emblemàtic i que és tot un repte per a aquest nou any que hem iniciat. Any nou, vida nova! D'aquest refrany flueixen any rere any propòsits i fites per millorar la pròpia qualitat de vida (perdre pes, fer esport, caminar, llegir, objectius professionals, econòmics, meditar, pregar, etc.). Segur que si assolim alguna d'aquestes fites ens sentirem satisfets i amb una certa pau interior.

Tanmateix, no haurem assolit el «viure en pau» que vol dir viure la pau d'una manera relacional, amb les persones que envolten les nostres vides, si no canviem la nostra mentalitat, si no sabem transformar la nostra ment per adoptar una nova forma de pensar, amb idees noves, nous coneixements i una actitud nova enfront dels nous escenaris sociològics.

Així, doncs, quina mentalitat hem de revisar i reconstruir? N'hi ha moltes! Tanmateix, permeteu-me que en citi una que és un escàndol clamorós en ple segle XXI: La igualtat social home/dona.

Des que Plató al segle IV aC va donar contingut intel·lectual a la realitat que vivien les dones i els esclaus, excloses de la incipient democràcia grega, tal com ho expressa en el diàleg del Menó: «L'home ha de saber com administrar l'Estat de manera que beneficiï els seus amics i perjudiqui els enemics, mentre que la tasca de la dona es portar bé la casa i obeir el marit».

Encara avui, aquest paradigma conceptual esdevé dogma de fe per a molts (o si no que ho preguntin als seguidors del partit polític Vox i d'altres partits programàticament semblants).

D'aquest postulat platònic, n'ha derivat la primacia social de l'home que adquireix, en el seu exercici, habilitats de comandament i gestió pública que el condueixen a dominar els espais de poder polític/social. L'home navega bé, per raonaments i simbologies en abstracte, com «justícia», «llibertat», «bé comú», etc., que l'ajuden a conquerir poder, mantenir-lo i, així, gaudir d'una rellevància pública i creure que posseeix una moral superior.

En canvi la dona situada en l'esfera privada ha conreat habilitats d'atenció i cura de les persones en circumstàncies concretes. Sap atendre les necessitats vitals, físiques, psicològiques i també espirituals de les persones del seu entorn. Tant en la malaltia com en la salut. Tant quan són nadons, infants i adolescents, com quan són joves, adultes i velles.

Sortosament les dones de l'anomenat món occidental han assolit, no sense esforç, els drets de ciutadania, tant els personals com els socials i polítics. Tanmateix els drets obtinguts s'emmarquen i es mouen, encara avui, majoritàriament dins l'orientació del concepte neutral i abstracte de justícia i d'igualtat masculí. Que les dones tinguin accés (testimonialment) als llocs de poder, de direcció, d'execució, és un gran pas, per la fita d'una humanitat que vulgui assolir la seva plenitud i sabent que per enlairar-se necessita les dues ales, la masculina i la femenina.

Tanmateix cada ala té la pròpia idiosincràsia que permet poder volar a les altures. L'home/dona complet necessita tant els conceptes abstractes com la cura de persones. En una ala els raonaments lògics, fent abstracció de persones, imparcial, sense simpatia ni sentiments. En l'altra, la responsabilitat que neix de la moral aplicada a situacions concretes, de persones amb problemes vitals i personals. Una moral alimentada per la compassió, la benvolença i en definitiva l'amor.

La «vida nova» ha de venir del canvi de mentalitat vers l'«ètica de la cura», «ocupar-se de» o «tenir cura de» i aquesta ètica obliga per igual els homes i les dones.

És evident que hi ha d'haver una transferència de coneixements i actituds, a la manera de vasos comunicants, de les aptituds tradicionalment dels homes vers les dones i viceversa.

Aquesta és la proposta promoguda pel moviment ètic/social sorgit en la dècada dels 80, promogut amb raonaments solvents, abanderat per la filòsofa i psicòloga dels EUA Carol Gilligan, on es formula una pregunta que pot ajudar-nos al canvi moral i consegüentment al canvi de mentalitat: Del «Què es just?» al «Com respondre?».

On la justícia protegeix la igualtat i la llibertat, complementat per la responsabilitat de la cura que encoratja i procura les relacions socials, la cooperació i l'atenció permanent als més necessitats en cada moment i circumstància de la vida.

A casa nostra, el darrer número de la revista Valors dedica el seu monogràfic a «La cura». En el seu editorial «Un nou model de societat», hi podem llegir: «Tenir cura no és una professió, sinó una actitud humana, necessària per a l'existència. Una actitud que tampoc es desenvolupa vinculada de forma exclusiva a cap gènere». Recomano aquest número de desembre, on escriuen prestigiosos professors de les universitats catalanes.

Amables lectors, us desitjo un bon any nou, amb nova mentalitat, que cuidi de vosaltres mateixos, de les persones del vostre entorn i del planeta!