Acostumo a abandonar les festes i reunions sense acomiadar-me: no he trobat una altra manera de preservar el dret a decidir. I a sobre dijous m'extreuen dos queixals del seny. Però no són aquests els motius de la meva incompareixença, darrerament, en aquestes pàgines, després de ser-hi present de manera periòdica en els últims anys.
Em vaig jubilar el set de gener, l'endemà del meu aniversari, encara que aquest no era com d'altres: marcava un final i un començament, és a dir, la jubilació. Aquest tràmit està resultant més llarg i tortuós del que suposava i ja saben vostès que Kafka va aixecar tota una obra al voltant d'aquest mur de consideracions, paper timbrat, respostes endossades i al·legacions per triplicat que envolta i de vegades asfixia la vida de la gent. En poques paraules, encara no sé si la meva tasca d'estilita podrà continuar en els termes que vostès coneixen: falta comprovar si aquesta solució és compatible amb les exigències del meu nou estat i quines serien les condicions d'aquesta continuïtat. Que no es preocupi ningú. Estic bé. Segueixo amb el ioga i faig gairebé cada dia deu quilòmetres en bici i deu mil passos pel carrer. He perdut tres quilos. Estic tensant l'arc per fer això o allò altre, no m'avorriré, m'ho tinc prohibit. Escric sense parar.
Així que aquesta escletxa per la qual trec el cap de tant en tant des de fa anys podria tancar-se de cop. És igual, obrirem una altra finestra mentre cregui que tinc alguna cosa per explicar i vostès conservin l'amabilitat de llegir-ho. Per cert, el meu pròxim llibre, Oficio de lance, està al caure. Són unes memòries professionals: De com vaig arribar a menjar, fins i tot bé, del periodisme.
Bé, posem una nota lleument èpica en aquest comiat provisional. Com deia una vella cançó antifeixista britànica: Ens trobarem / No sé on / No sé quan / però ens trobarem de nou en un dia assolellat. Va ser, és i potser torni a ser un plaer i un gust.
