Mentre el passat octubre del 2017 el representant del grup nacionalista palestí Al-Fatah, Azam al Ahmad (que governava Cisjordània), i el del moviment islamista Hamàs, Saleh al Arouri (que governava Gaza), es van comprometre a completar la reconciliació palestina tot acabant amb la divisió de les dues faccions des de 2007, a reforçar el govern de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP) -que el passat 2-X-17 tornà a la Franja de Gaza- i a refermar la potestat del seu president Mahmud Abás, a l'Orient Mitjà s'estaven congriant una colla d'esdeveniments, els quals anaren més enllà de la intifada que encengué el trasllat de l'ambaixada dels EUA a Jerusalem per part de Trump.

El conflicte entre palestins i israelians resulta ser només l'eco de la pugna mil·lenària d'àrabs, perses i turcs a l'Orient Mitjà. Davant la resistència de Síria, la derrota del Daesh i el fracàs de la independència kurda a l'Iraq, el regne wahhabita dels Saüd de l'Aràbia Saudita, amb un descontrol del dèficit públic que arriba al 12% del PIB, va moure fitxa en passos progressius. Primer pas: Aràbia mantenia la tensió al Iemen des del 2015 amb l'altra gran potència de la zona, els antics perses, avui República islàmica de l'Iran, entre els houthis xiïtes iemenites (protegits per l'Iran com també protegeix Hezbollah, va fer la guerra al Daesh o Estat Islàmic juntament amb les tropes dels aliats russosirians, promogudes per Bashar al-Sadad, les quals el 8-XI-17 capturaren Al Bukamal, darrer bastió del Daesh, després de perdre Mossul i Raqqa) i la coalició de països àrabs, amb l'Aràbia Saudita al capdavant, que hi volien reintroduir els sunnites. Ali Akbar Velayati, conseller de política internacional del líder suprem d'Iran l'aiatol·là Ali Khameni, callava, però sembla que no parava de moure els fils polítics d'una zona ben poc estable. De fet, l'expresident del Iemen Ali Abdullah Saleh, el dilluns 4-XII-17 fou assassinat a Sanà, la capital, a mans de combatents houthis, que pugnaren contra les tropes que li donaven suport. Saleh hi havia governat des que arribà al poder el 1978 al Iemen del Nord i s'hi va mantenir després de la unificació el 1990 fins a la primavera àrab del 2011, en què renuncià a la presidència a favor d'Abd Rabbuh Mansur Al-Hadi. Tanmateix, el dissabte dia 2-XII, Saleh trencà la seva aliança amb els houthis per unir-se a l'aliança de forces sunnites liderada per l'Aràbia Saudita, que des de l'endemà bombardejaren posicions houthis a Sanà i rodals; el portaveu dels houthis declarà la derrota de les forces de Saleh i la fi de la crisi provocada pel canvi de bàndol de l'expresident. Al-Hadi se­gueix essent el president del Iemen reconegut per l'ONU, amb suport d'Aràbia, però malvist pels xiïtes houthis. Els rebels iemenites aliats amb l'Iran encara no han estat derrotats, en una campanya que es programà per unes setmanes i ha provocat una veritable catàstrofe humanitària.

Segon pas: l'hereu del tron Mohamed bin Salman des del juny del 2017, amb l'excusa de la corrupció, va fer una purga tancant a una presó vip -l'hotel Ritz Carlton- 11 prínceps, 4 ministres, diversos exministres i un reguitzell de grans empresaris, entre els quals alguns membres de la totpoderosa família Bin Laden. Recordem que un parell d'anys enrere, Bin Salman promocionà l'Aliança Islàmica contra el Terrorisme entre trenta-quatre països, sense l'Iran, l'Iraq ni Síria (l'OTAN islàmica). Altrament -tercer pas-, el règim de Riad forçà la dimissió del primer ministre del Líban Saad al-Hariri (amb nacionalitat libanesa i saudita) i el mantingué «retingut» (?) al seu país el passat dia 4 de novembre, tot i que, escapat a París, al cap de divuit dies va reaparèixer a Beirut com a cap de govern, com si no hagués passat res, quan, segons una opinió estesa, s'havia volgut atemptar contra la seva vida. Aleshores, tanmateix, es deia que Aràbia atiava Israel perquè bombardegés el Líban. No debades quatre països del Golf -l'Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units (EAU), Kuwait i Bahrain- instaren els seus ciutadans a abandonar immediatament el Líban. Fet i fet, es van donar quatre raons per aquell segrest fracassat: una, neutralitzar el qui semblaria un fill de la família reial de la branca Abdullah, oposada a Bin Salman, fill de l'actual rei en el poder Salman ibn Abd-al-Aziz al Saüd, cosí seu, i d'altres prínceps que li poguessin disputar; dues, hauria volgut restar-li poder econòmic, ja que Al-Hariri és hereu a Riad de l'imperi empresarial Saudi Oger i de Turk Telekom; tercera, es voldria que el partit de Hariri jurés lleialtat al seu germà Bahaa, per treure'l de circulació; quarta, represaliar-lo per haver permès entrar al govern libanès els xiïtes de Hezbollah aliats de l'Iran.

Tres passos que van resultar tres fracassos per a Mohamed bin Salman, el príncep hereu, que volia Al-Assad -igual que Turquia- fora de la presidència de Síria, i se serví de l'Aliança esmentada per bombardejar el Iemen. Encara mancava un quart fracàs en l'escaquer: aïllar Qatar, riquíssim en gas i petroli, governat des de Doha pel xeic Tamin bin Hamad al-Tani, però bloquejat des de l'estiu per terra, mar i aire per l'Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units (EAU), Bahrain, el Iemen, el govern de l'est de Líbia, Mauritània, Maldives, el Senegal, Comores i Egipte, cosa que va empènyer el país als braços de Teheran (Iran), que ja té prou tentacles a Síria, Líbia i el Iemen. (Jordània, Djibouti, el Txad i el Níger, per la seva part, han degradat el nivell de les seves relacions amb Qatar.) Entre les raons del bloqueig exposades en unes cèlebres 13 demandes, hi havia que rebaixés les seves relacions amb l'Iran -amb qui comparteix l'explotació gasística més gran del món-, el tancament d'Al-Jazira, el tancament de la base militar i el final del suport de Doha al moviment egipci Germans Musulmans i palestí de Hamàs. Qatar resistí el bloqueig i els experts diuen que Bin Salman sols ha aconseguit debilitar els àrabs en benefici d'Iran i Turquia (que hauria avortat una invasió al territori qatarià per part d'Aràbia). I només faltava l'assassinat del periodista Jamal Kashoggi a l'ambaixada d'Istanbul com a cirereta del cinquè fracàs i la repulsió que els fets causaren en la cimera de Riad Future Investment Initiative (FII), la «Davos del desert», a finals d'octubre passat.

En definitiva, segueixen oposats els dos grans eixos: d'una banda l'Iran, amb Turquia a la saga i el suport subjacent de Rússia; de l'altra, l'Aràbia Saudita amb el seguici d'Egipte, dels EAU, Bahrain (que, amb Oman, conformen del Consell de Cooperació per als Estats Àrabs del Golf) i Kuwait a més del suport implícit d'Israel i EUA. Ah! Aràbia és l'exportador de petroli més gran del món (el tercer en producció: aporta un 10% del cru mundial ) i podrà fer el que vulgui amb la seva aixeta (Espanya importa un 10% del seu cru). Entenen per què en el període 2012-2016 Espanya va ser el tercer país a vendre-li material bèl·lic i per què ho segueix sent després que el 2017 s'admetés una clàusula secreta que signà Felip VI?