D'aurora boreal

Una gestió econòmica catastròfica ha deixat el país en els ossos, sense aliments, sense medicines i sense paper higiènic. La inflació aquest any es calcula al voltant del milió per cent. Sí, ha llegit bé, un milió per cent. O més. Això vol dir que si no compra vostè el pa al matí (si és que té la sort de trobar-ne), a la tarda li pot costar el doble. La gent havia de pagar amb tants milions de bolívars que necessitava un sac ple de bitllets per comprar cigarrets, cosa que el govern va intentar evitar llevant zeros a la moneda mentre manté diversos tipus de canvi oficial perquè algunes indústries puguin importar l'imprescindible per seguir funcionant. Es calcula que aquest any el PIB nacional es pot contraure uns altres 18 punts. El país està trencat.

El petroli és la gran riquesa nacional encara que en aquest moment no beneficiïn Veneçuela ni el seu relatiu baix preu (al voltant de 75 dòlars), ni la saturació del mercat en un context de reducció del consum per la desacceleració econòmica mundial que Davos estima en 0,2 punts, fins a deixar el creixement d'aquest any en 3,5 a causa en bona part de les baralles comercials entre els Estats Units i la Xina. Avui circula als mitjans petrolífers un acudit que pregunta quin país, Veneçuela o Colòmbia, arribarà primer a produir un milió de barrils de petroli diaris. Colòmbia puja des dels 800.000 i Veneçuela baixa sense parar des dels tres milions que va ­arribar a produir fa anys. Però des d'aleshores el règim de socialisme bolivarià ha fet purgues polítiques acomiadant els dirigents de la petroliera nacional Pedevesa per posar al seu lloc protegits ignorants, mentre la buidava per fer caixa i ajudar amb els seus diners les classes més ­desfavorides... comprant de pas els seus vots amb generoses subvencions. Això podria ser un exemple de distribució de la renda amb criteris solidaris si no fos pel petit detall que és pa per a avui i fam per demà, ja que s'ha descapitalitzat la petroliera, que sense diners no ha pogut fer les inversions necessàries per mantenir una maquinària eficient o per fer noves prospeccions, de manera que cada dia treu menys petroli. I sense petroli Veneçuela no menja.

Fa deu dies el sergent Bandrés va revoltar diversos llocs militars de la Guàrdia Nacional contra «la tirania» de Maduro, el conductor d'autobusos convertit en president per obra i gràcia de Chaves, en un aldarull que va ser ràpidament dominat per l'Exèrcit. No és la primera vegada, recordin el pilot de l'helicòpter que va atacar el palau presidencial i el dron que va omplir de pànic tant assistents com els mateixos soldats que participaven en una desfilada militar. Perquè els que en realitat tenen la paella pel mànec a Veneçuela no són els polítics sinó els militars. Ells van fer pujar Chaves al poder en un cop d'estat el 1992 i des de llavors s'han enriquit a costa del ­règim fins al punt de tenir el seu propi banc, estar ficats en tot el teixit empresarial i fins i tot participar activament en política al capdavant de molts ministeris. Darrere d'ells hi ha la revolució cubana i els seus eficaços i omnipresents serveis d'intel·ligència.

I ara tot s'ha complicat encara més perquè Juan Guaidó, líder de la legítima Assemblea Nacional que el govern no reconeix (al juliol passat es va fer una assemblea constituent a mida), s'ha proclamat president a l'empara de l'article 333 de la Constitució, té enorme suport popular i ha estat reconegut per tots els països importants d'Amèrica des del Canadà a Xile amb excepció de Mèxic (que al·lega la Doctrina Estrada per posar-se de perfil) i s'enfronta a l'àrdua tasca de mantenir unida l'oposició que de moment li ha donat el seu suport. A favor de Maduro s'han posat Rússia, la Xina, Turquia, Cuba, l'Iran, Bolívia i Nicaragua. Són pitjor companyia, tot i que Maduro ha rebut el suport de la cúpula militar, que és la que de veritat talla el bacallà a Veneçuela. De manera que les espases estan alçades i ara Veneçuela té dos parlaments i també dos presidents mentre la gent es mor de gana i són ja tres els milions de veneçolans que s'han vist forçats a emigrar.

Quan escric aquestes línies la Unió Europea encara no ha anat més enllà de demanar diàleg i eleccions, que són coses necessàries però a hores d'ara ja insuficients perquè Maduro fa anys que està marejant la perdiu del diàleg i les últimes eleccions que va convocar, el maig passat, van ser fraudulentes. Al meu entendre Espanya ha de liderar una posició més ferma dels europeus en aquesta crisi. És hora de reconèixer Guaidó com a president legítim a l'empara de l'article 333 de la Constitució veneçolana amb la missió de convocar eleccions al més aviat possible.

Perquè Veneçuela està més a prop que mai d'un esclat social o d'un cop d'estat dels militars perquè vegin que el vaixell s'enfonsa definitivament i ells amb ell. I no sembla faltar gaire perquè això passi. La clau la té l'Exèrcit i si els militars intervenen ningú pot garantir que sigui per restaurar la democràcia i no per col·locar un d'ells al palau de Miraflores.