Es curiós comprovar el que alguns col·lectius són capaços d'aconseguir amb les seves protestes. Fa poques setmanes, unes quantes desenes de milers de francesos, vestits amb armilles grogues, feien agenollar-se el seu president, Emmanuel Macron, que va haver de retirar definitivament el seu projecte d'augmentar la pressió fiscal sobre els carburants. Cert és que a conseqüència de les manifestacions hi va haver centenars de ferits, detinguts i fins i tot algun mort, però el poble no sembla estar massa amoïnat per haver pagat aquest preu a canvi de la seva victòria. Com tampoc ho estava quan va «fer» la seva Revolució a finals del segle XVIII i va tallar els caps a pràcticament tota l'aristocràcia, la família reial inclosa. Encara avui celebren cada 14 de juliol el bany de sang que van causar!

Aquests dies, milers i milers de taxistes de tot arreu intentaven paralitzar l'activitat econòmica de l'Estat, tot immobilitzant les principals artèries viàries de les ciutats. Bàsicament, «lluitaven» per la manutenció dels seus antics privilegis davant la imparable modernització del servei de transport individual de passatgers, que òbviament no aturaran ni ells ni cent mil com ells. És cert que alguns han hagut de pagar xifres molt desorbitades per poder accedir a una de les preuades llicències que l'administració d'antuvi exigia per garantir unes condicions mínimes de qualitat i servei (uns «traspassos» que per cert només els beneficiaven a ells mateixos!), però cap govern no pot impedir l'exercici de la lliure (i sana!) competència. El pitjor és que quan el 21 de desembre passat milers de ciutadans van aturar els principals accessos a Barcelona per protestar davant el Consell de Ministres del Govern espanyol, les «bronques» més contundents eren protagonitzades precisament per part d'uns quants taxistes.

Aquests són només alguns exemples de com determinats col·lectius aconsegueixen (o no) els seus propòsits amb protestes menys o més contundents i que «emprenyen» molta gent, amb independència de si els seus postulats els beneficien només a ells o a tothom. Hi podríem sumar moltes altres, com ara les vagues de controladors aeris, de mestres, de RENFE, etc. Algunes transcorren sense alterar gaire la vida dels ciutadans, però d'altres, a més de grans inconvenients, causen por i danys entre piquets i baralles.

A Catalunya, una part molt important de la població ha decidit dir «prou» a continuar mantenint una relació amb un estat que, segons ells, no tan sols no ha complert mai amb les expectatives que havia creat (ni ara, ni quan va fer «seu» el territori), sinó que ni tan sols és capaç de complir la seva paraula. Fins ara, la gent ha reivindicat el seu dret a decidir lliurement i democràtica el seu futur amb un civisme i una pau exemplars. Veurem quant més temps aguanten davant la violència i criminalització per part d'aquest estat.