Des que va caure al pou el passat diumenge 13 de gener fins que ha acabat l'operació amb la troballa del seu cos sense vida, el cas del petit Julen ha tornat a situar-se al centre de l'actualitat informativa, com va passar recentment amb la desaparició del nen Gabriel, encara que amb circumstàncies diferents.
Totalán quedarà marcada en la memòria dels noms tràgics de pobles desconeguts fins ara, aquesta geografia de la desgràcia en què ressonen drames tan dispars com Alcàsser o Puerto Hurraco. Una commoció social reconstruïda pels mitjans furgant en allò més fosc per intentar guanyar audiència. Les imatges d'uns pares desfets per la tragèdia, amb el rictus de la desesperació impotent, s'han simultaniejat amb la dels miners que van realitzar la tasca heroica d'arribar fins al cos de l'infant, en un joc visual similar al d'un relat de misteri. A través de la càmera, amb els primers plans de rastre emocional que contrastaven amb els plans generals d'una muntanya deconstruïda pels successius intents en va de trobar el petit amb vida, hem vist humils veïns de la família, agents de la Guàrdia Civil i enginyers parlant de la muntanya com del monstre dels contes. «La muntanya no vol, la muntanya es defensa, la muntanya se'l va menjar», o senzillament, «la muntanya marca el ritme de treball».
Els mitjans, que no han resistit la temptació de reviure aquell episodi funest que es va generar arran de l'assassinat de les nenes d'Alcàsser, arrencaven a punta de dia amb les novetats de la nit, mantenien connexions durant tot el matí, en els magazins, i arribaven als informatius de migdia. A la tarda es repetia la cobertura en diversos programes que connectaven igualment amb els informatius d'hora punta, acabant en tertúlies que, en alguns casos, divulgaven notícies falses. Ara, ha dit el ministre de l'Interior, comença el temps de la investigació i finalitza el temps del reality show. Tant de bo.
