A tota la comunitat internacional hi ha una gran preocupació per la situació actual de Veneçuela, un país que va acollir una bona colla d'exiliats catalans als anys quaranta. L'autoproclamació de Juan Guaidó com a nou president ha obert les portes de l'esperança a milers de ciutadans que viuen en una societat dividida entre els partidaris de Nicolás Maduro i els seus detractors. De moment es manté en el càrrec, gràcies al suport de les forces armades, però en qualsevol moment pot perdre la comprensió dels militars, atès que les manifestacions són massives en favor del canvi del règim polític.
Veneçuela viu en l'autèntica misèria des de fa ja una colla d'anys. Els joves fan préstecs personals per intentar sortir del país. Alguns viatgen cap als Estats Units o Europa i aquells que gaudeixen de menys recursos intenten instal·lar-se a països com Colòmbia, Equador o Perú. A Madrid mateix es calcula que són més de setanta mil els veneçolans que hi resideixen i la colònia d'aquest país a Barcelona també és molt important. Fan treballs molt poc remunerats i fins i tot una gran part són il·legals. Però les remeses que envien al seu país, mitjançant el mercat negre, són imprescindibles perquè els seus familiars puguin atendre les necessitats bàsiques com el menjar o l'atenció sanitària. La crisi és tan intensa que no hi ha en els supermercats els productes bàsics. Un sou al canvi pot ser de sis o set euros mensuals i un pollastre ja en val un i mig, per la qual cosa anar a la compra és gairebé impossible. Davant aquesta escassetat de productes, la violència s'ha generalitzat als carrers de les ciutats. Caracas avui registra una de les quotes més altes d'assassinats diaris al món. Els robatoris de rellotges o telèfons mòbils són quelcom normal diàriament. Sortir al carrer és molt perillós i la violència moltes vegades la protagonitzen motoristes que són autèntics mercenaris a sou que es dediquen a sembrar la por.
Caracas havia estat un dels indrets sud-americans més rics gràcies al petroli. No fa massa temps s'extreien tres milions de barrils al dia a un preu d'uns cent euros. Avui només un milió i a un preu tan reduït com és el de seixanta euros per barril. Maduro ha perdut la carta de navegar i avui fins i tot pot perdre el poder polític.
La gent ja no pot més. No té perspectives de futur i les famílies estan del tot trencades. Els fills són a l'estranger, altres han estat assassinats i els pares no tenen els elements indispensables per poder viure dignament. Un xalet a la costa, per exemple, avui ha perdut tot el valor i eren molts els veneçolans que gaudien de segones residències. El preu de l'immoble és simbòlic i fins i tot molts d'ells han estat ocupats il·legalment. El règim de Maduro continua repartint caixes d'aliments als barris on té els seus seguidors, però la gent ja no es conforma i vol viure amb un mínim de decència.
Les properes hores seran decisives per poder assolir el canvi polític. L'únic organisme democràtic és l'Assemblea Nacional i Juan Guaidó pot ser l'home clau en un futur. Nicolás Maduro ja no pot oferir res al país. Només Rússia, la Xina i Turquia, com a països importants, s'han manifestat al seu favor. La Unió Europea aquesta setmana reconeixerà el nou president i Maduro encara restarà més aïllat. El camí encetat per l'oposició veneçolana en aquesta ocasió sembla que no tindrà marxa enrere. Només els pot frenar un bany de sang al carrer. I aquí la comunitat internacional ha de jugar un paper fonamental per impedir-ho. Els militars saben que Maduro té les hores comptades i que un país tan ric com Veneçuela no pot continuar vivint sota el jou d'una dictadura com la cubana o la nicaragüenca, on no hi ha llibertat de premsa, ni de manifestació i on els responsables de partits polítics democràtics són a la presó o a l'exili.
