Que els anys et fan més espavilat és una veritat com un temple, sobretot si la matèria primera tendeix a la dispersió aguda, però tampoc és de rebut que s'atribueixi a la joventut la incapacitat crònica de destacar en res. És un vell tòpic propi dels paternalismes socials: la idea que algú de menys de trenta anys (tot i que a vegades el sostre fins i tot s'apuja) encara té molt camí per recórrer i, per tant, la seva opinió és sempre relativa. Primer de tot s'hauria de fer el matís que és impossible saber quants anys viurà una persona i concebre l'existència per etapes és com a mínim agosarat. L'altra cosa a destacar és que no s'ha demostrat científicament que hi hagi un vincle entre els anys que tens i les coses que saps. És més, hi ha gent que a l'adolescència ja ha madurat a hòsties i persones que a la suposada maduresa es continuen comportant com infants privats d'una galeta. A l'esfera laboral, és massa habitual apel·lar a la joventut d'algú per pagar-li menys o fins i tot descartar-lo per a la feina, donant per cert un prejudici massa estès i que enquista perillosament la necessària dialèctica generacional. La cosa s'agreuja quan, a la joventut, hi afegeixes el masclisme estructural. Si ets jove i dona, el tracte és encara pitjor, perquè al recel per edat s'hi ha d'afegir aquesta llefiscosa tendència a veure-la com a menys capaç per fer segons què. És així, i és un problema que hem de resoldre col·lectivament perquè no n'hi ha prou amb saber-ho: cal actuar. Perquè en el fons tot plegat forma part del mateix, de la cronificació de la superioritat moral d'uns envers dels altres, de la concepció jeràrquica de la intel·lectualitat i de la punyetera mania de veure la societat com una sort de videojoc arribista. Això passa perquè hi ha qui confon especialització professional amb zona de confort, i es torna recelós amb la vida exterior perquè la percep com una amenaça. Però no hi ha ni una sola vocació, ni una, que no s'enriqueixi amb la contribució aliena, i més quan aquesta prové d'una mirada jove i renovadora. Tot això es resumeix, al final, en la relació entre professors i alumnes. Quins són els mestres que més recordes? Aquells que van contribuir, justament, a configurar la teva veu, els que et validaven com a interlocutor i no només com a receptor. Doncs aquí tenim la clau: hem de confiar en les capacitats emergents com, en el seu dia, vam voler que algú confiés en les nostres.
