30 de gener de 2019
30.01.2019
Diari de Girona

taxistes

30.01.2019 | 06:00
taxistes

En aquest últim any s'han suïcidat vuit taxistes a Nova York, desesperats en no poder pagar les altíssimes llicències que havien comprat, de fins a 500.000 dòlars en molts casos, i amargats per la idea de treballar en un negoci que se n'anava en orris. He llegit la llista d'aquests taxistes que un bon dia se'n van anar a dormir creient que encara formaven part d'una decorosa classe mitjana i que l'endemà es van despertar convençuts que ara ja vivien enmig de la pobresa impossible de dissimular. Dos d'ells eren nord-americans de soca-rel –un de Brooklyn i l'altre de Queens–, i els altres eren immigrants: un d'origen xinès, tres d'origen hispà, un altre era iemenita i un altre era un immigrant romanès que portava trenta anys treballant als Estats Units i que va acabar penjant-se al garatge de casa –una mort molt semblant a la de David Foster Wallace– quan va saber que ja no tenia diners per a la seva hipoteca ni la seva jubilació. A la notícia del diari es veia el taxi d'aquest conductor, que es deia Nicanor Ochisor, cobert de neu davant del garatge on havien trobat el seu cos. No sé per què, em va quedar gravada la matrícula: 2B89. Un número que per aquest home, fa trenta anys, significava el somni americà i que ara ja no significava res, o menys que res.
Pel que he llegit, tots aquests taxistes acusaven els conductors d'Uber de la ruïna del seu negoci, encara que imagino que la causa principal no va ser la competència sinó haver comprat unes llicències a un preu elevadíssim que feia impossible mantenir el seu negoci a la superfície. I tot i així, un sent tristesa per aquests taxistes que es van creure classe mitjana –una classe que podia aspirar a viure amb una certa comoditat després d'esllomar-se a treballar durant anys i anys–, encara que al final van descobrir que el seu havia estat un negoci ruïnós. Ja sé que els comerciants, sobretot els llibreters, també competeixen en inferioritat de condicions amb Amazon, i que hi ha dotzenes de professions que estan condemnades a desaparèixer tard o d'hora. Els periodistes, per exemple, han de competir en un món dominat per les xarxes socials en què el seu dur treball gairebé no és valorat ni apreciat. I el mateix pot dir-se de les agències de viatges, les petites empreses de fusteria metàl·lica, les botigues de mobles, les merceries, les botigues de joguines o les botigues de modes. Una de les imatges més tristes que veiem els aficionats a passejar sense rumb fix són aquests cartells fatídics de «Es traspassa» o «Liquidació per tancament» que apareixen a l'aparador de tots aquests negocis que no poden competir amb les grans superfícies ni amb la venda directa per internet. D'una manera o altra, tots aquests negocis estan condemnats. D'una manera o altra, tots els seus empleats pertanyen a una cultura que s'està quedant tan desfasada com la dels indis que atacaven amb arcs i fletxes els «cavalls de ferro» de la Union Pacific.
Per això entenc la ràbia d'aquests taxistes que ara es manifesten a Madrid i a Barcelona. Se senten estafats, se senten vells (encara que molts d'ells siguin encara molt joves) i sobretot se senten inútils. Fa anys vaig conèixer un taxista del Níger que havia emigrat als Estats Units i treballava en una petita ciutat de Pennsilvània. Un dia d'hivern, amb un fred de mil dimonis, mentre creuàvem el riu Susquheanna, em va explicar que volia anar-se'n a treballar a Nova York perquè somiava amb una vida millor i amb més oportunitats per als seus fills. Es deia Joseph i era un home bo. Espero no trobar-me el seu nom entre aquestes llistes de taxistes desesperats.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook