31 de gener de 2019
31.01.2019
Diari de Girona

Europa enfront de les seves pors

31.01.2019 | 06:00
Europa enfront de les seves pors

En el seu recent llibre The dawn of Eurasia, l'exministre portuguès d'assumptes europeus Bruno Macáes relaciona la crisi de la Unió Europea amb la incapacitat per prendre decisions polítiques. Que lluny queden els temps en què Europa aspirava a tenir una veu única al món. Durant diverses dècades prodigioses, coincidint amb l'entrada d'Espanya en el projecte comunitari, es van anar succeint una sèrie de salts enormes: l'obertura de les fronteres i la lliure circulació de persones i mercaderies; l'euroordre –posada en dubte ara després del ridícul amb Puigdemont– i la moneda única; l'èxit indiscutible del programa Erasmus i el fracàs, potser per excessivament precipitada, de la constitució europea; els fons estructurals i de cohesió i la gran expansió cap als països de l'Est i del Nord. Per als que vam néixer en la dècada dels setanta o al principi dels vuitanta, «democràcia» i «continent» van ser paraules gairebé sinònimes: la democràcia era Europa, el progrés també. La caiguda del Mur i la millora de l'economia, l'ampliació dels drets i llibertats o l'assumpció com a propis d'usos i costums estrangers semblaven compassar el ritme dels temps. Era, per descomptat, una lectura superficial i ingènua dels processos històrics –ara ho sabem–; però, què es pot demanar als joves quan comencen a formar les seves consciències? Vista en perspectiva, va ser una època daurada que va segellar el segle XX de la millor manera possible, perquè fins i tot l'horror iugoslau –animat pels nacionalismes– pertanyia al món anecdòtic dels errors històrics. Ens equivocàvem, és clar. El futur depenia de la nostra voluntat, però aquesta voluntat resultava molt més capritxosa i ombrívola del que crèiem possible.
Després de l'època dels Kohl, Mitterrand i González, la nova Europa que va sorgir de l'euro va començar a refugiar-se en si mateixa. És probable que dos factors juguessin un paper considerable. El primer va ser l'atemptat islamista contra les Torres Bessones, que va donar inici al segle XXI: el món virava acceleradament de l'estabilitat a la inestabilitat, de la persuasió política a la força. La Unió senzillament no tenia les eines necessàries per manejar-se amb soltesa en aquest nou escenari. El segon factor ens parla de l'enorme impacte econòmic –encara difícil de calcular– que ha suposat la globalització i la irrupció de la Xina com a actor rellevant. La desorientació que va seguir al crac financer de 2008 va acabar per perfilar el context social de la por. Sense lideratge polític i subjecta a l'esclat emocional de les societats, la Unió va accentuar una de les seves pitjors característiques: la gradual substitució de les decisions polítiques per les burocràtiques.
La pugna oberta ara a Veneçuela pel control del país ha tornat a posar de manifest les dificultats per les quals travessa Europa. Incapaços de prendre una postura comuna que escenifiqui una posició nítida, els líders europeus han actuat amb una prudència tenyida de covardia: ni a favor ni en contra de la democràcia a Veneçuela, la UE s'ha ocultat després d'un discurs ple d'eufemismes. Si els Estats Units, Canadà, Rússia o la Xina han parlat clarament; si els països iberoamericans han adoptat una o altra posició, la Unió ha actuat de manera maldestra i lentament.
Hi ha alguna cosa tràgica en aquesta irrellevància que és el fruit de la debilitat interna, de la divisió i d'una cultura institucional esclerotitzada i no operativa. O, més ben dit, que només ho és en condicions de laboratori. Precisament aquelles que poques vegades es donen.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook