No sé el que pensaran els tres-cents mil i escaig extremenys residents a Catalunya sobre l'acord pres el passat dia 17 de gener pel Parlament de la seva comunitat autònoma d'origen i que a mi m'ha deixat entre astorat i emprenyat. Si el fet no fos tan desbordant de mala llet ratllant una fòbia malaltissa i d'una obsessió insana contra Catalunya, fins i tot ho podríem considerar pintoresc. Però no és el cas. Resulta que l'esmentat parlament i a proposta del Partit Popular (PP), que ha comptat amb el recolzament del Partit Socialista d'Extremadura (PSE) i Ciutadans (Cs), per tal de «reivindicar el espíritu de la Transición y la defensa de la inquebrantable unidad de España», va acordar que calia tornar a aplicar a Catalunya, de forma immediata i amb caràcter perenne, l'article 155.1 de la Constitució i, per si no quedés prou clar i amb una evident crisi patològica anticatalana de primer grau, ja van explicar de la manera com s'havia de procedir: d'entrada destituir tots els membres del Govern català així com tots els seus alts càrrecs executius, tant els de carrera com els de confiança, eliminar la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (tancant totes les emissores de TV3 i Catalunya Ràdio), intervenir l'escola catalana i declarar el castellà com l'únic idioma oficial a l'ensenyament públic, a totes les administracions i als restants mitjans públics d'informació, recuperar el control dels Mossos i exigir al Govern d'Espanya l'abandonament absolut de la bilateralitat amb Catalunya i, al mateix temps, posar tots els seus esforços en la «defensa incondicional de los símbolos de España, única patria común de todos los españoles». Algú podria pensar que tot això es tracta d'un pèsim acudit de mal gust, però no, el que aquesta gent pretén, en realitat, és recentralitzar una darrere d'altra totes les competències de què encara gaudeix el Govern de la Generalitat fins arribar a suprimir totalment l'autonomia de Catalunya. I tot aquest forfet el van votar a consciència els parlamentaris extremenys per àmplia majoria, convençuts que estaven portant a terme un acte patriòtic totalment democràtic i que tal magallada era la millor drecera per solucionar els greus problemes de tot tipus que pateixen els extremenys per culpa de la manifesta i reiterada incompetència dels governs tant de dretes com d'esquerres que els han desgovernat durant més de tres dècades.

El que haurien de fer els polítics d'Extremadura és preocupar-se dels seus assumptes i no ficar-se allà on no se'ls demana, mentre els seus conciutadans pateixen la taxa d'atur més alta d'Europa; els alumnes de les seves escoles, malgrat tenir un ordinador per cap, tenen els pitjors resultats escolars de tot l'Estat segons l'informe PISA; la seva sanitat és un pur desgavell i són incapaços de crear un sol lloc de treball que no sigui dintre l'administració. I, de moment, no s'albira ni s'albirarà cap canvi positiu mentre continuïn sent la comunitat autònoma de tot Europa amb més funcionaris per càpita i amb menys centres de generació de riquesa. En realitat l'únic que els preocupa a aquesta colla de sàtrapes és el temor de deixar de viure subvencionats amb diners, en gran part, procedents de l'espoli que any rere any patim els catalans.

Però la cosa no s'acaba aquí. Entre els dies 18 i 20 de gener, el Partit Popular ha celebrat la seva Convenció Nacional a IFEMA (Madrid) i el senyor Pablo Casado, amb la benedicció i l'ègida del seu pare espiritual, l'ínclit José Maria Aznar, expresident del Govern d'Espanya, no s'ha quedat curt a l'hora de desgranar la lletania de càstigs i vexacions que ens esperen així que ells guanyin les eleccions o puguin sumar per formar govern amb els altres dos genets de l'apocalipsi, Ciutadans i Vox.

Ja cal que els independentistes s'espavilin i es fermin bé els matxos. Si tal com estan les coses no són capaços d'oblidar diferències i plantar cara tots plegats a aquesta colla d'hereus del dictador, ens ho haurem de fer mirar. I la culpa no serà només d'aquesta gent. Una bona part també serà nostra.