Des de fa unes jornades existeix en determinats punts de la graderia de l'estadi de Montilivi una remor i un xiuxiueig intranquil·litzants. El dia del partit contra el Leganés aquesta remor es va transformar en uns xiulets realment preocupants. Sé perfectament que aquest sentiment arriba quan l'equip ha deixat escapar el coixí de punts per mantenir una certa tranquil·litat a la classificació però no comparteixo -ni molta gent tampoc- que es pugui xiular a aquestes alçades. Evidentment el públic és sobirà i pot expressar-se com vulgui sempre des del respecte però amb aquests xiulets sembla que oblidem qui som i d'on venim. Fins i tot oblidem quin és l'objectiu d'aquest equip. Som el Girona i tots sabem el que ha costat arribar fins aquí. I és més complicat mantenir-se que arribar-hi. Per tant, ara seria bo que tots plegats anéssim en una sola direcció si volem que, almenys, la temporada vinent, tinguem l'oportunitat de xiular o d'aplaudir. Som el que som i estic convençut que sobre el terreny de joc els jugadors s'hi deixen la cama i més. Hauríem d'aixecar-nos i aplaudir en cada partit. Prou xiulets. Si no fem pinya després tots ho lamentarem i els xiulets seran únicament un ressò. Com diu el nostre gran speaker, som-hi equip, som-hi afició, som-hi Montilivi, endavant Girona!
