D'acord, oblidem el repartiment de vots perquè el baròmetre de dijous està gairebé tan esbiaixat com els sondejos que elaborava el CIS a les ordres de Soraya. És millor concentrar-se en la valoració personal dels líders, o en la figura que els espa­nyols volen al capdavant del Govern. Són dades impossibles de manipular, llevat que entrem en l'esfera criminal. I aquí ens trobem amb una puntuació de només 2,9 per a Pablo Casado, inferior fins i tot a la reduïda estima que suscitava Rajoy quan encapçalava l'oposició a Zapatero. Pedro Sánchez s'assenta en 3,9.

Si ens endinsem en la innocent pregunta de «qui desitjaria que fos president del Govern en aquests moments?», resulta que Sánchez triplica pràcticament Casado, que també se situa molt per darrere d'Albert Rivera i aparellat amb Pablo Iglesias. Convé recordar que estem parlant del president del PP, el partit imperial i hegemònic de l'Espanya recent. I si algú esgrimeix l'excusa que el secretari general socialista compta amb l'avantatge de La Moncloa, caldrà corregir-lo que la tasca del PSOE al Govern no rep precisament felicitacions dels sondejats. Encara que, de nou, els populars s'estimben a major profunditat com a responsables de l'oposició.

Sense pronunciar una sola paraula sobre percentatges i escons, Casado no cau gaire bé, tot i que exerceix de gui­nyol obedient a la instrucció de bastonejar cada qüestió política amb un mall. El PP pot encomanar-se a les verges andaluses per anar acumulant governs regionals des d'un retrocés de vertigen, però si la flauta sonés sempre, no existiria la casualitat. Els successius baròmetres arruïnen la ficció de l'Espanya mediàtica, que segueix apuntalant un bipartidisme residual i cada dia més esquerdat. Els ciutadans veuen els partits com un greu problema, això també ho diu el CIS.