Viure en un poble com Vilafant té coses bones i coses dolentes, com de fet les té viure a qualsevol altre poble de l'Alt Empordà. De les poques coses bones que hi ha, i que tampoc mereixen massa discussió, és que no vius a Figueres. De les dolentes n'hi una que toca especialment la fibra de l'entrecuix: que no hi ha diners. Tal com sona. Els veïns no tenen cap possibilitat d'obtenir cash dins el terme municipal, si no és que s'acosten, amb vehicle propi o invertint el temps d'una generosa i saludable passejada, a alguna sucursal financera de la veïna i, possiblement, millor ciutat del món. A veure, no és que jo sigui un fervent defensor del sistema monetari estandarditzat i acceptat a bona part del món, no és això, simplement que com que no és possible mantenir-se al marge del model, els diners en efectiu et lliguen, et subjuguen, fins al punt de convertir-se en un dels grans macguffin de la teva rutina.
Algú pot arribar a pensar que la volatilització del calé, del de tocar i portar dins la cartera, a la teva butxaca, pot ser interpretada com un fet positiu, còmode i modern, més del s. XXI en què vivim. La realitat, però, és que encara avui hi ha moltes petites transaccions, sobretot, aquelles que descriuen i expliquen el nostre dia a dia, que no es poden efectuar amb targeta electrònica, perquè el marge de benefici del venedor, del petit empresari, amb la comissió del banc pel pertinent servei, es queda en res. No per casualitat, fa molt de temps que les entitats financeres estan totalment entregades a l'objectiu de condicionar les nostres vides, a fer-se imprescindibles per a quasi tot, a fer-nos veure que els interessos que ens colen per serveis que no sol·licitem o no necessitem són un mal menor i, en definitiva, a fer-nos pagar qualsevol servei bàsic per sobre del seu valor real. En aquest context de creixent i mal encoberta usura, s'afegeix, també, la progressiva erradicació d'oficines de caixes i caixers automàtics a l'àmbit rural, una prova més del poc que els importa la vida de les persones a aquestes pseudosectes.
La problemàtica planteja, més enllà de la conya fàcil (hi ha veïns que proposen retornar al bescanvi com a sistema de desenvolupament econòmic i comercial del poble), una realitat que no és poca cosa: la pèrdua d'autonomia i autosuficiència de molts petits municipis, on cada vegada és més difícil viure perquè molts dels seus serveis, públics o no tant però bàsics tots ells, fluctuen entre deficiència i inexistència. A Vilafant tenim piscina, pavelló, un nucli antic cuqui, urbanitzacions residencials, una ràdio que és un model de comunicació local, algun VIP i, fins i tot, una fira del conill que durant uns dies és l'enveja de tot Catalunya. O així ho pensen molts. Però la pasta, com tantes altres coses, l'hem d'anar a buscar fora. Si almenys tinguéssim el transport públic que els de sempre ens van prometre! Sí, ho sé: no haver triat poble dormitori.
