La sentim en l'enrenou que ens arriba de l'enrunament de Podem. Costa saber si el soroll és més esgarrifós quan els membres dimiteixen i s'allunyen del partit que quan els sediciosos s'hi apropen. Relació inquietant i orgia entre elements d'espècies diferents. Qui ha estat el traïdor? Qui és l'impostor? Hi ha amistats que, gràcies al rosec del temps, es converteixen en amables robots, màquines d'ànima molt negra. A on van els militants esqueixats del tronc de la glòria? La glòria ha resultat ser mediocre i d'una fastuosa vulgaritat. L'equidistància és un virus que devora la intel·ligència i, també, la ideologia. No tothom té la capacitat divina de no prendre partit i continuar sent una persona equilibrada. Per ser-ho s'ha de tenir la sang freda. Quan l'èxit triga a arribar i molts companys t'abandonen, quan se substitueix l'empenta revolucionària per la fama, la sang s'escalfa. Una coïssor que costa d'interpretar. S'odien i és necessiten. És un partit que després d'haver perdut un milió de vots no analitza les causes d'aquesta pèrdua. Allò que queda és que l'empenta que aportava l'agitació al carrer dels indignats no ha trobat uns dirigents prou hàbils a l'hora de saber aglutinar i, sobretot, dirigir una esquerra que s'havia presentat a l'estat amb moltes esperances. En un moment en el qual l'extrema dreta s'organitza i augmenta perillosament, l'esquerra espanyola implosiona i només ofereix desconfiança. És difícil d'entendre per què el desmembrament passa tan a prop de les eleccions municipals i autonòmiques. Ara mateix, Podem és un partit desconcertat. Un desconcert que, cada vegada més, enforteix els seus adversaris. El mapa electoral espanyol és replet de zombis.
