A mesura que passa el temps, el cos admet menys excessos i freqüenta més farmàcies. La progressió afecta gairebé tothom. Els metges recepten cautela, exercici. I el personal va acceptant, alguns més a poc a poc que els altres, que la vida llarga va associada als hàbits saludables.

Tot això està molt bé i són estranyes les opinions contràries. Però en els discursos de la moderació s'hi endevina la parcialitat. No vull pas dir que no tinguin raó, que no siguin enraonats els consells del tipus s'ha de caminar una mica cada dia, és millor menjar poc i bé, la dieta mediterrània ens fa com qui diu immortals. El que vull dir és que aquesta mena de discurs salutífer pot ser mal interpretat.

Hi vaig pensar fa uns dies. Esmorzava amb un de la feina que ja té una edat. Ell va demanar un cafè amb llet i un croissant. Jo vaig demanar un plat combinat, de truita de mongetes amb botifarra negra, tomàquet amanit, olives, quatre patates fregides i un parell de pebrots escalivats. Per beure, un got de vi i, en acabat, un cafè llarg. El company de feina em va mirar. Va fer una cara. A mig camí entre l'odi i la tristor. I em va explicar que el metge li havia desaconsellat els esmorzars de forquilla i ganivet.

Aquest home i jo fem una feina que no demana gaire esforç físic. No necessitem, per entendre'ns, ni gaire proteïna i ni massa calories, per treballar. És un dir. Però quan vam acabar d'esmorzar, ell traginava la cara grisa i el ventre rebregat. I jo era feliç, panxaplè i, és clar, que corria feixuc, perquè havia de pair tot aquell bé de déu. I en aquí és quan em vaig plantejar aquest article.

Per norma els discursos sobre la salut es basen en dades objectives, comprovades, nivells de colesterol, estat del fetge, morbidesa incipient, tot aquell ventall d'òrgans i de misteris anatòmics que només de dir-ne el nom més d'un ja ens posem malalts. En canvi aquests discursos ben poques vegades tenen en compte altres aspectes. Temes de difícil avaluació. Com, per exemple, la qüestió de la felicitat.

No hi ha dades científiques, fins on jo sé, sobre l'efecte nauseabund que produeixen un cafè amb llet i un croissant barrejats a l'estómac d'un treballador, a primera hora. D'un treballador que potser té per davant una jornada laboral insípida, o dura, o nefasta. Tampoc no hi ha cap certesa que un esmorzar de forquilla i ganivet ajudi aquest treballador a prendre's la feina i, per tant, la vida amb més filosofia. Però jo tinc ulls i anys, i, encara que no puc demostrar-ho, defenso que cafè amb llet i croissant és un esmorzar tètric, negatiu, tristíssim. Un reflex de la vida que ens recomanen dur. I l'altre esmorzar, el gros, potser ens escurça la vida, però ens fa estimar-la amb més gana.