Toros, caça i processons són les referències del programa amb què es presenta a l'arena cert partit ara en auge. Els seus adversaris situen Vox a l'extrema dreta; però potser es tracti més aviat d'extrem casticisme. Uns dies enrere els irats dirigents del grup van deslligar les seves ires contra una consellera, i sòcia, de la Junta d'Andalusia que en un altre temps havia qualificat de «ràncies» les desfilades de Setmana Santa. I a Sevilla! La consellera no va trigar a desdir-se'n per fer contrició i propòsit d'esmena, afortunadament.
Els d'Abascal marquen tendència amb la seva aposta a favor de la moda retro. De moment han començat amb activitats d'ordre agrari, com els toros i la caça, que, al seu parer, defineixen l'ésser profund d'Espanya. Després han fet bandera de les processons, que tant turisme atreuen.
És només qüestió de temps que reivindiquin el llegat cinematogràfic de Paco Martínez Soria: aquell entranyable actor dels anys seixanta i setanta el personatge del qual proclamava orgullós: «La ciudad no es para mi». Donada la pobra idea que tenen de les senyores, tampoc és impossible que trobin a faltar l'Alfredo Landa, que es passava les pel·lícules perseguint sueques per Benidorm i la costa llevantina en general.
Els nacionalistes tendeixen a accentuar els trets mítics de la nació que promouen; però en aquest cas aposten pels més espessos. Es diria que la seva idea d'Espanya és una foto en blanc i negre de la dècada dels setanta. Un país que circulava en 600 i practicava el ritual del cafè, la copa i el puro, amb molt caçador, molt tauròmac, molts capellans i molts militars dels d'abans de l'entrada a l'OTAN. Aquella Espanya que castigava l'adulteri i mantenia les dones a casa té l'inconvenient que, en realitat, ja no existeix. Una altra cosa és que la nostàlgia dels que eren joves llavors proporcioni a Vox una bona ració de vots en les pròximes eleccions, segons diuen totes les enquestes.
Es tracta, naturalment, d'un fenomen passatger, com en el seu dia ho va ser el de Podem. També la seva contrapart de l'extrema esquerra dibuixava un país caricaturitzat i irreal en el qual milions de nens passaven gana i la meitat de la població, més o menys, vegetava a les vores de la pobresa més absoluta.
El dolent -o bo- és que la realitat sempre acaba per espatllar un bon reportatge. O un programa electoral.
Contra les caricatures que pinten Espanya com un lloc poc menys que subdesenvolupat, s'oposa el fet que aquest país és un dels més avançats en matèria de llibertats. No només figura al selectíssim club de les úniques vint «democràcies plenes» que hi ha al món. És que també lidera les donacions d'òrgans i trasplantaments, manté una sanitat excel·lent (tot i la burocràcia), els seus índexs de delinqüència són baixíssims i compta amb algunes de les transnacionals de pes en aquest planeta globalitzat.
Lluny de vindicar aquest país realment existent, els populistes a babord i estribord se n'han inventat un altre de traços ombrívols, que en el cas de Vox és no més que la nostàlgia d'un passat carpetovetònic ja abolit pel «règim del 78» que tant detesten a babord i estribord. Com totes, aquesta moda retro -ni tan sols vintage- passarà en un parell de temporades. Mentrestant, la diversió sembla garantida.
