La meva enyorança

Maria Ureña Girona

Un sentiment és el que em ve en ment quan penso amb el futur del meu esport. Enyorança. Aquest és el sentiment que m'envaeix cap de setmana rere cap de setmana quan pujo als Pirineus a esquiar. Si m'hi fixo, cada vegada més puc apreciar el verd dels arbres i enyoro el blanc que sempre intenta amagar-lo. Enyoro aquell vermell que donava color a la meva cara pàl·lida cada matí i que em comunicaven que la temperatura de l'exterior no era pas agradable. Enyoro canviar el vidre de sol de la màscara pel clar, el que m'assegurava el relleu. Enyoro no poder gaudir de les pistes sense notar les línies de la «ratrack» que ha estat tota la nit treballant la neu. Enyoro el fet d'inspirar aire i en expirar-lo i veure que no surt cap núvol de fum de la meva boca. Però el que realment enyoro és no poder menjar-me la neu perquè, ara, ja no és natural.

L'eterna corrupció

Màrius Viella La Bisbal d'Empordà

No voldria ser pessimista, però ho soc i molt, en tot allò que fa referència al procés independentista, quan està a punt de produir-se el judici a membres del Govern català i col·laboradors del procés i d'altres que han estat jutjats per les seves idees i els seus pensaments polítics, però que aquests no s'han pogut exposar per ser escoltats per qui ha de jutjar, que només ha acceptat informació tergiversada del sector repressiu i això farà molt de mal els catalans que pacíficament volen instaurar la república a Catalunya. Tinc els meus dubtes de si seran cridats a declarar tots els que tenien «voz de mando» per agredir brutalment els ciutadans que pacíficament volien votar el dia 1-O-17.

Quan els que hem tingut la desgràcia de viure tot el franquisme i la sort d'haver pogut viure una feble democràcia, crec que tenim conceptes especials per fer valoracions, perquè som conscients que els hereus d'aquells milions de militars que la «pàtria» era intocable, però es tenien de compensar amb diner sa tots. S'ha de tenir en compte que la corrupció no ha nascut ara amb la democràcia, ha existit sempre, i en èpoques proppassades formava part del sistema administratiu, si no ­«s'untava» el tràmit no funcionava, i els hereus d'aquest sistema són els que avui encara tenen delegacions i institucions en funcionament.

Vaig començar la meva vida de camioner l'any 1962, quan encara per entrar a Barcelona havíem de passar per els «burots», entre el pont de San Adrià i Pere IV, ingressaven més diners aquells que l'Ajuntament de Barcelona. La Guàrdia Civil de trànsit només volia trobar «5 durus» entre la documentació, la Guardia Urbana també acceptava els untalls, a l'exercit qui no roba es perquè no pot o és burro, i en podríem esmentar més que un foc no en cremaria.

El Govern d'Espanya es passa de frenada

JOAN JANOHER I SADURNÍ VULPELLAC

Tot el que fa referència al prolongat judici de l'1-O s'està extenent d'interrogants dintre l'opinió internacional. Crec que s'espera un gir molt important en aquest afer polític. L'expectació mundial ha posat l'ull de l'huracà en una qüestió prou compromesa per l'Estat. Tothom té el full de ruta orientat al procés esmentat. No podem deixar de banda la diversitat de raonaments que desitgen totes les legislatures per seguir de ben a prop. Els dubtes que s'estan forjant de països demòcrates envers a l'aparent parafernalia preparatòria del l'anomenat «Judici del segle» orquestrat i tutelat pel Govern espanyol.

Donem una imatge prou ­deplorable en quant al sistema i formes a seguir, entrant en una dimensió desconeguda judicial, pels fets ocorreguts i voler criminalitzar allò que pertany als raonaments fonamentals dels drets humans. Com bé diu l'enunciat, estan caient al descrèdit jurídic internacional, per això ho considero passar-se de frenada. Despertant tots els observadors, d'arreu. De seguir el mateix a fil per randa. Per evitar posicions radicalitzades amb l'únic afany de condemna. Demostrant així un fet de venjança de cara a Catalunya, on les seves conseqüències serien nefastes pels empresonats. Per això ens calen observadors.