Els pobles encerten i s'equivoquen col·lectivament; però de vegades menyspreem el paper que tenen les persones concretes. Cal preguntar-se, per exemple, si la ferocitat alemanya en la II Guerra Mundial hagués estat la mateixa sense Adolf Hitler. ¿Sense ell haurien arribat els nazis al poder? ¿S'hauria iniciat la guerra? ¿Hauria tingut lloc l'Holocaust? I, al mateix temps, el pas de Chamberlain a Churchill no marca també un gir decisiu -contra tota expectativa- en la resistència de l'Imperi britànic cap a l'avanç del Reich? Són, i no són, casos puntuals. La figura d'Artur Mas aporta llum a l'acceleració del procés sobiranista de Catalunya; encara que, per descomptat, apel·lar al seu lideratge és insuficient per explicar totes les seves derivacions. Hi ha personalitats que milloren els pobles i altres que els empitjoren.
El cas de Donald Trump serveix per exemplificar algunes d'aquestes idees. Va arribar a la presidència dels Estats Units com a conseqüència de la profunda cesura cultural oberta al seu país, una bretxa que ja va teoritzar fa dues dècades Gertrude Himmelfarb en el seu llibre One Nation, Two Cultures. Va ser una revolta ideològica -un vot d'afartament- de bona part de la societat contra el que es considerava un adoctrinament excessiu en els postulats identitaris del progressisme. I al mateix temps va consistir en un vot populista, perquè les arrels de la divisió política -siguin en clau nacional o dins el marc dreta/esquerra- es demostren nítidament populistes. Els riscos del trumpisme augmenten amb la pèrdua dels seus elements moderats -l'últim d'ells, Jim Mattis- i la lògica escalada als extrems que suposa. Solucions immediates a problemes complexos definiria aquesta forma d'actuar. Però no només això: es tracta a més de solucions divisives que enfronten i desintegren, que aïllen i trenquen vincles. Això que és vàlid tant per al populisme de dretes com per al d'esquerres i per als nacionalismes.
L'última de les ocurrències trumpianes -informa The New York Times-, aquesta repetidament en privat, però no en públic, ni tan sols com a amenaça, consistiria en que els Estats Units sortissin de l'OTAN deixant els europeus a l'atzar dels seus dimonis particulars. El missatge és clar: no ens importeu. Pitjor encara: els equilibris geopolítics europeus ja no són de la nostra incumbència, la qual cosa dibuixa l'extensió d'una nova realitat que respon a premisses diferents. La primera és que, en el xoc entre imperis -EUA, la Xina i Rússia-, la UE és un actor secundari. La segona, que un efecte col·lateral de la globalització és el desplaçament cap al Pacífic, el qual adquireix un indubtable protagonisme. La tercera, que el projecte postmodern que defineix Europa a penes orienta el discurs polític global; pitjor encara, comença a percebre que estem seguint un camí equivocat. Ningú, en definitiva, vol sumar-se a una iniciativa que considera perdedora des de la perspectiva internacional. La quarta, que -com a conseqüència de l'anterior- una Europa envellida, endeutada, sense forma política pròpia ni plena solidaritat interior i amb problemes en les seves fronteres es troba cada dia més afeblida. L'ocurrència trumpiana forma part del foc amic contra Occident: un ritual que té alguna cosa de temptativa suïcida.
Les paraules de Trump quedaran en paraules i no passaran als fets. L'OTAN no es trencarà ni el vincle atlàntic entre els dos continents. Importa, però, la tendència subjacent i que ens parla d'un món dividit, dins i fora de les fronteres nacionals. La pau, en canvi, ho sabem, exigeix ??gramàtiques comunes.
