El cinema ha tingut un paper destacat en el jazz contemporani. La primera pel·lícula vinculada a aquest estil musical és de 1944: Jammin' the blues, de Gjon Mili. Des de llavors, moviments tan variats con el be bop, el cool jazz, la bossa nova o el free jazz i artistes com Charlie Parker, Dizzy Gillespie, Thelonious Monk, Miles Davis, John Coltrane, Bud Powell, Charles Mingus, Eric Dolphy, Chet Baker o Ornette Coleman han servit de tema i inspiració per a nombroses produccions audiovisuals: de ficció, documentals, etc. Bandes sonores magistrals han contribuït a arrodonir ambientacions fílmiques dels anys daurats del jazz: Touch of evil (Orson Welles, 1958), Anatomy of a murder (Otto Preminger, 1959), The rat race (Robert Mulligan, 1960), Too late blues (John Cassavetes, 1961), Paris blues (Martin Ritt, 1961), Saint-On jamais? (Roger Vadim, 1961), Sweet love, bitter (Herbert Danska, 1961), Alfie (Lewis Gilbert, 1966)€ A la televisió, amb independència de les retransmissions de concerts i festivals, programes i sèries com The sound of jazz (1957), Jazz casual (1962-1964), Jazz 625 (1964-1966), Jazz goes to college (1966-1967) o els espanyols Jazz vivo (dècada dels 70) i Jazz entre amigos (1984-1991) han estat una referència. Malauradament, cap d'ells té una data recent. No és aquesta una bona època.
