Aquest pobre home d'Els Pets que fa dir-se Joan Reig ha denunciat tot just ara que el rector de Constantí va tocar-lo l'any 1972. «Mossèn Llagostera ens va robar la infància», ha dit. No sé què va passar el 1972 ni vaig conèixer mossèn Pere Llagostera. Però sé algunes altres coses.
Sé que l'Església només surt als diaris per ser acusada i insultada però sense la seva caritat -que vol dir amor- el món col·lapsaria de fam i crueltat, i sense la bellesa que ha inspirat no hauríem conegut la catedral de Siena, ni les Passions de Bach, ni L'ombra de la Seu de Valentí Puig. Milions d'ànimes òrfenes -desveri de fills sense pare- colpejaríem inútilment les portalades de la fosca.
També sé que el mal existeix, i que ronda la Terra, i que efectivament hi ha llops disfressats d'ovella que miren de robar-te la dignitat i fins l'última guspira de llum que hi ha en tu: però perquè de veritat puguin robar-te-la no només hi ha d'haver lladre que ho intenti sinó un jo de tu que s'entregui sense lluitar.
Suposant que siguin certs els pornogràfics relats que ara coneixem, 47 anys més tard de quan presumptament varen produir-se els fets, caldria sense cap mena de dubte acusar i condemnar mossèn Pere, encara que fos de manera pòstuma. Però sobre les possibles víctimes, ben igualment tot i que pels motius contraris, caldria dir que, més que robar-los la dignitat, algú l'hi posà preu i no van voler-lo pagar.
No desitgem ni provoquem la confrontació amb el mal, però mesurem la nostra integritat, i la nostra humanitat, per com encarem aquest moment quan arriba. He vist àngels que corrien dins del foc arriscant llurs vides per salvar algú que no coneixien, i en acabat aquests nois que pretenen passar-nos ara la factura de la seva «dignitat» que fa 47 anys -47!- no van ser capaços de defensar, ni en cap altre moment des d'aleshores fins ara. Tenien por? Tots tenim por. No entenien ben bé el que els estava passant? Només Déu entén realment el que ens passa, però això no ens excusa de viure posant accents de llum en allò en què creiem. Som el que defensem. I pot ser que aquesta defensa ens escapci, ens mutili o ens mati, però si res no defensem, no som res. Només l'eco d'una queixa desfigurada en el seu honor, en la seva dignitat i en la seva credibilitat pel pas de tants anys.
Per tancar, també sé que soc pare, i que no hi ha ni un sol dia de la meva vida que no parli amb la meva filla. Per com em mira, pel to de veu o el gest que fa, sé exactament com es troba. Després li pregunto el que em cal per conèixer els detalls: tant d'allò que la fa feliç com d'allò que la fa patir, i actuo amb immediatesa i determinació quan observo algun perill. Vull dir que fes el que fes el rector de Constantí, si els teus pares no van detectar el teu espant, o el van detectar i no el prengueren en consideració, potser hauries de reflexionar sobre a qui has d'acusar d'haver-te robat la infància.
Només Déu és pur i no podem pretendre que la seva ombra terrenal ho sigui. Vivim vides d'imperfecció, envoltats d'amor i també d'un gran i de vegades insofrible dolor. Però el ressentiment és un verí, una derrota que mai no ens ajuda a ser millors, encara que el curs del mal, tan devastador, ens faci de tant en tant dubtar de si té algun sentit aquest món.
I al cor de tot la llibertat, que és un deure i no un dret, ens obliga a viure recordant que el que mostra com som no és el que ens passa, sinó les nostres eleccions.
