Qui no recorda aquella fantàstica pel·lícula d'Alfred Hitchcock (North by Northwest) que aquí es va dir Perseguit per la mort, en la qual Cary Grant (que interpreta el publicista Roger Thornhill) és confós per un tal George Kaplan. Arran d'això, és detingut i acusat. S'escapa després d'intentar provar la seva innocència. En la fugida, cada acció que fa l'identifica una mica més amb George Kaplan, fins estar a punt de ser acusat d'un homicidi perpetrat a les Nacions Unides.
Avui us volem parlar d'un Kaplan, però no de George, sinó de Robert Kaplan, que és un intel·lectual, periodista i viatger que abans i durant els seus grans viatges es documenta a fons sobre la vida, la història, la cultura i els costums dels països que visita.
Abans d'anar-hi, llegeix els grans llibres i per tots els llocs que passa compra la premsa local i nacional, per tal de poder comprendre millor tot el que passa al seu voltant. Però el nostre Kaplan no sols llegeix, també va a les estacions, entra en els supermercats i parla amb tothom, joves i vells, i els explica irònicament com a tot arreu la gent cada vegada més és esclava de les modes i els costums.
Als nois i les noies els demana que no siguin conformistes ni ignorants, que es rebel·lin enfront als nous bàrbars, dels quals parlava el nostre admirat poeta i cineasta Pier Paolo Passolini, sovint disfressats amb l'encanteri que suposen les noves tecnologies.
Tot i ser un gran admirador i lector dels escrits de Robert Kaplan, com el periodista català Enric Juliana, que també és un seguidor confés d'aquest autor nord-americà d'origen jueu, em distancia d'ells el fet que són uns intel·lectuals humanistes, però liberals, que creuen en els ideals democràtics i el lliure mercat i no fan gaires crítiques de fons al sistema capitalista, ni a la globalització, que, sovint, és al servei de les grans multinacionals. Ni l'un ni l'altre amaguen el seu anticomunisme/socialisme, a qui acusen de ser autoritari, i no qüestionen l'imperialisme i el neocolonialisme de les potències occidentals. Kaplan va donar suport públicament a la intervenció nord-americana a l'Iraq, encara que anys després se'n va penedir.
En canvi, sí que ambdós estan atents i alerten els seus lectors dels perills de l'expansionisme neoimperial del Kremlin, principalment en els països del seu entorn més immediat (Ucraïna, Romania, els Balcans i les fronteres d'Àsia de les repúbliques musulmanes que pertanyien a l'antiga Unió Soviètica). Des que Robert Kaplan va deixar de ser soldat-periodista a Israel, s'ha dedicat a viatjar per les antigues repúbliques iugoslaves i, creuant els Carpats, va voler conèixer Romania i Moldàvia i tots els països que després de ser alliberats de l'ocupació alemanya varen passar a estar sota la influència de la Unió Soviètica.
Robert Kaplan, analista i estratega, assegura que la geografia és el factor on neixen tots els factors. «Als intel·lectuals els agraden les idees i els agrada discutir sobre idees, però molts conflictes del món no tenen res a veure amb les idees, tenen a veure amb el senzill factor del territori. Qui és el rei del turó, qui planta la bandera en aquest territori?». Kaplan analitza els conflictes actuals a partir de la història i la geografia i, per explicar moltes coses, es remunta a les realitats de l'imperi romà, austrohongarès, otomà, a la història dels tsars... Ressalta també la importància i la influència de les grans religions monoteistes al llarg de la història.
Els països de l'Europa central que tenien frontera amb l'imperi otomà (musulmans) i amb Rússia (ortodoxos) han estat sovint camp de batalla i tauler d'escacs de totes les grans potències fins al final de la primera gran guerra europea, en la qual es produeix una reorganització general. Cauen les monarquies a Àustria i Hongria, triomfa la revolució a Rússia i desapareix el règim dels tsars i l'imperi otomà, Prússia passa a millor vida. Els nous països i governs formats per les buguesies capitalistes locals, condicionats per la història i la geografia, tendeixen a l'expansionisme i a la recerca de nous mercats.
Aquestes reflexions ens venen inspirades per la lectura d'un altre extraordinari llibre de Kaplan (La venganza de la geografía, Rumanía y el futuro del continente). L'autor ens recorda a l'escriptor francès Stendhal, que es va enamorar de la Itàlia decimonònica. Tant l'un com l'altre són dos viatgers cultes que no deixen de llegir ni quan van en les diligències, trens, autocars i sobretot en la solitud de les seves habitacions d'hotel. I com el nostre admirat escriptor jueu Walter Benjamin, tots tres creuen que la veritable aventura del viatge és mental.
Després d'observar els paisatges amb fruïció, reconèixer els centres històrics, ruïnes i sobretot després de perdre's pels carrers, avingudes de les grans capitals o petites ciutats de províncies, sempre acaba recercant el flaneur. Allò que sempre destacava el poeta Baudelaire, quan es passejava pels passatges de París, aquell París d'avantguarda, laboratori de totes les arts del segle XX.
Robert Kaplan va més per feina i més que un viatger-poeta-artista és un escriptor-periodista que actua com un analista polític, gairebé diria com un espia que elabora informes, fa reportatges sobre els complexos països que visita, moltes d'ells atrapats per la crisi i víctimes del socialisme real i la guerra freda. A causa de la seva situació geoestratègica, sovint es troben al bell mig dels interessos de les grans superpotències internacionals o dels gendarmes regionals.
No se n'amaga, Kaplan és un defensor de la nova Pax Americana, del lideratge francoalemany a Europa i del nou paper de l'OTAN. Tot al servei de la globalització i del capitalisme neoliberal. Això sí, amb control democràtic i amb tendència a preservar l'estat del benestar. Per aquest motiu, Kaplan, que escriu habitualment a la premsa progressista americana, té entrada a ministeris, consolats i ambaixades, centres culturals, així com accés a personalitats importants polítiques i intel·lectuals.
Allà on va, Kaplan és rebut com a periodista, diplomàtic, mediador que recull informació i que, és sabut, la transmetrà als caps de l'imperi. I per això, al llarg del seu llibre, no amaga les seves simpaties liberal-conservadores. Particularment, trobem magnífic el retrat que fa del canceller Klemens Von Metternich, en el congrés de Viena, on les grans potències monàrquiques, guiades pels Habsburg, pactaren amb les burgesies locals la creació d'uns parlaments pseudodemocràtics preparats per frenar futures vel·leïtats revolucionàries i disposats, sempre que calgui, a propiciar la restauració de l'antic règim, amb formes més modernes.
Amb aquesta estratègia, es va aconseguir imposar a tot Europa la revolució industrial i el capitalisme i es va assenyalar qui eren els enemics del sistema, els partits socialistes i comunistes i el moviment anarquista.
Kaplan defensa Metternich a través d'un altre liberal conservador de referència, Henry Kissinger, controvertit premi Nobel de la Pau. És curiós que Kaplan i Kissinger, dos jueus americans, estiguin d'acord. No crec que ni l'un ni l'altre siguin ni masons ni lliurepensadors, però del que sí que estic convençut és que són dos fidels seguidrs de les directrius que dona el fòrum de Davos i el Fons Monetari Internacional. Ambdós estan contra dels nacionalismes i els estats nació i són partidaris dels grans imperis, en el fons com el romà, on tots els seus súbdits creguin en un sol Déu, monarca, imperi.
