L'intel·lectual francès Pierre Manent ha recomanat en alguna ocasió llegir els meandres de la nostra època a la llum de dues figures contraposades de l'Antiguitat clàssica: Cató el Jove i Juli Cèsar. Cató representava fins a l'extrem les virtuts del món republicà: l'honor i l'austeritat, la fortalesa i el respecte a les institucions i les lleis. El fracàs de Cató -va acabar la seva vida llançant-se sobre la seva pròpia espasa- simbolitza la caiguda del món antic, que era també el d'una polis que tractava els seus pocs ciutadans com a adults. «El republicanisme a la tradició europea -escriu Manent- no consisteix simplement en l'elecció d'un règim polític diferent a la monarquia, sinó en l'assumpció d'aquell que subratlla la integritat i la independència dels ciutadans». El seu antagonista, Juli Cèsar, reflectia en canvi la imposició del poder pur, com Shakespeare va encertar a comprendre. Una altra qüestió és si es tractava o no de l'home necessari per salvar una crisi que amenaçava d'enfonsar la ciutat. La importància de Cèsar es mesura per la seva divinització immediata i per la Pax romana que va garantir el seu successor, August, i que es va estendre durant segles. Els historiadors, però, ens han deixat un retrat de Juli Cèsar molt allunyat del mite: a mig camí entre l'arribista ambiciós, el demagog, el geni militar i l'home de lletres. El mateix Shakespeare no va poder amagar la seva simpatia per Brut, un dels seus assassins. I, en certa manera, aquesta imatge ambigua i complexa és la que ha perdurat en la imaginació europea.
La pugna entre Cató i Cèsar constitueix una constant en la Història. Què passa quan un bon règim polític com la democràcia comença a mostrar errors en aparença sistèmics causa de canvis ideològics, econòmics o socials? O, pitjor encara, a causa de les mitges veritats i falses acusacions dels seus adversaris? Què passa quan la guerra cultural obre trinxeres que dinamiten els principis de la ciutadania comuna i una crisi de legitimitat danya seriosament la confiança en el model representatiu de la política? Seria possible, en aquest cas, recuperar les virtuts antigues que defensava Cató o només s'aconseguirà la pau amb el comandament d'un home fort que aduli les masses? No són preguntes retòriques, perquè també l'Imperi romà ocultava el seu poder sota el nom de les antigues institucions republicanes que fingia conservar.
Els demagogs actuals responen a un patró falsament democràtic. Diuen representar el poble autèntic enfront de les elits corruptes. Prometen separar el jull del blat, sense que semblin importar molt ni les lleis ni les institucions. Parlen de diàleg, però el seu discurs és profundament divisiu i antipluralista. Asseguren respectar la llibertat, però pretenen canviar de forma abrupta les creences, els sentiments i les emocions d'una immensa part de la societat. Creen problemes -com el Brexit- per als quals no tenen solució. I, tanmateix, apel·len també a milions de votants, explotant les seves pors i les seves angoixes, la seva rancúnia i el seu ressentiment.
Per descomptat, una cosa en la nostra època recorda la lluita entre Cató i Cèsar, entre les virtuts que van fer possible la república i les que la van coartar. I és una partida que es juga en la vida pública diàriament, però també a la privada, amb cadascuna de les nostres actituds i decisions. I res ni ningú garanteix que guanyi la democràcia. Aquesta és la inquietant qüestió que recorre l'obra de Pierre Manent i que constitueix la qüestió del nostre temps. Com ho va ser ja fa més de dos mil anys.
