07 de febrer de 2019
07.02.2019
Diari de Girona

Una benèfica a Richelieu

07.02.2019 | 00:25
Una benèfica a Richelieu

Tertúlia taurina a Richelieu, Eduardo Dato, Madrid. Quan els que hi prenen part en surten, es queda Marcial a sopar amb nosaltres. Setanta anys, alt, prim, formidable cabellera blanca. Animada conversa que acaba a la terrassa, amb els gintònics i els cigars. És tèbia nit al barri de Salamanca. Que bé s'està sempre a Richelieu, aquest bar i restaurant que els anys han embellit de noblesa i de prestigi.

Marcial a la terrassa enceta conversa amb una de les dones de la taula del costat. N'hi ha dues, acompanyades d'un home més aviat poc distingit, i tria la més esquerpa i lletja. S'ha posat dret i el veiem d'esquena. La seva figura és imponent, la seva gestualitat, exacta. De sobte es corda l'americana i se li cenyeix al cos dibuixant-li la més esplendorosa silueta. Et deixo en bones mans, matador. Comença la faena.

Quan de vegades s'inclina per dir-li una galanteria, se li tensa la pinça dels pantalons i el món sencer reposa en aquesta perfecció rectilínia. Són escenes d'abans, quan les formes ens diferenciaven de les bèsties i les conquestes masculines no eren un maltractament sinó la gran glòria de la Terra. En tot moment Marcial manté la compostura, i en la bisectriu de l'americana cenyida i la pinça bisturí dels pantalons hi ha un món que crèiem que havíem perdut per sempre però que aquesta nit hem recuperat amb l'estilitzada finor del nostre amic, pletòric de classe i de gràcia. Ens comença a ser difícil contenir l'eufòria. N'hi ha que ja treuen els mocadors i alguns anem més lluny demanant l'indult. Prodigiosa benèfica.

Toreig clar i net, sense buscar lluïments innecessaris. La dona esquerpa i lletjota ha caigut rendida als encants del nostre home, que comença a assaborir la victòria. I s'agrada i es recrea en el seu mèrit, grandiós de talent i d'art gentil, i quan ja ens sembla que entra definitivament a matar, carrega la sort en la direcció contrària i la noia molt més jove i bonica, a qui aparentment havia ignorat, s'alça de la cadira d'una revolada i se'n va amb Marcial, que s'acomiada alçant el braç i obrint-lo, dibuixant en l'aire un arc com si amb la mà sostingués la montera. Porta gran.

Ha estat mitja hora d'altíssima qualitat. Encara queden homes, encara queden mascles, terrasses taurines a Madrid, hiverns plàcids i dones que estimen la gràcia del món i són sensibles a l'encant i a la seducció. Encara queden públics agraïts d'alegria desbordada. Quan Marcial i la seva bella conquesta van perdent-se Eduardo Dato avall els acompanyen les nostres expressions emocionades, «olés» i «bravos», aplaudiments i crits de «torero», decidides peticions d'indult que encenen la nit com una renovada promesa de felicitat.

Ningú no l'odia, ningú no el critica, ningú no se'n riu, no hi ha ressentiment en l'ànim dels homes lliures. Tot són admiracions i càntics, el goig de veure com un dels nostres, a la seva edat, ha estat encara capaç de despertar passió en una noia tan bonica. Fem el jurament de no oblidar mai la formidable gesta que els nostres ulls acaben de veure. Més gintònics, més cigars, més Madrid il·luminat de goig i esperança; més franca amistat dels homes, més masculinitat exaltada perquè encara no hem perdut el gust de viure, d'estimar i de riure, de seduir i d'escriure, d'amansir la mort amb l'art puríssim de la sort fins a convertir-la en la més enlluernadora, enamorada, declaració de vida.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook