07 de febrer de 2019
07.02.2019
Diari de Girona

Calentonets

07.02.2019 | 00:25
Calentonets

El braser, el maridet, l'arquilla, el burro al llit, el calorífic, són alguns estris que podrien anar destinats a un possible festival o museu de les defenses contra el fred. També s'havia utilitzat un còdol rierenc posat a escalfar uns minuts abans de ficar-se al llit. Tot era vàlid per combatre aquell fred que Josep Carner va definir aquí com el fred negre de Girona: «El fred llarg, el fred ombriu dels carrers que regalimen de la boira sobre el riu; llavors que els pocs que passegen caminen sols i corrents i a dintre el tapaboques se'ls sent petar les dents».

Ben superada ja aquella època d'estretors generals, anem a parar a vegades a l'extrem contrari, el malbaratament energètic per consum indegut. Al darrere de la legislació restrictiva del tabac s'ha produït un canvi en actituds individuals i col·lectives. Com que als fumadors se'ls va reduir l'espai on poder estar i fumar, la conseqüència natural va ser que vagin a la via pública; i com que a les terrasses de bars i restaurants no és de bon estar-hi a l'hivern, es varen crear unes instal·lacions que donen una escalforeta, obra conjunta de dissenyadors, tècnics i propietaris d'establiments. Ja poden asseure's, que aquí estaran calentonets.

Un dia o altre tothom ha vist l'espectacle grotesc d'un fumador –un– repapat a sota el raig d'una estufa, a la terrassa d'un bar; o una estufa que crema per les ànimes, és a dir, no hi ha cossos humans a l'entorn. Des de les institucions s'havia proclamat que la feina ben feta no té fronteres. El malbaratament de l'energia no és una feina ben feta. Algú s'ha venut l'excés de consum energètic per un plat de llenties. Aquest fals progrés i aquesta falsa tolerància es contradiuen amb els compromisos medioambientals i de sostenibilitat que un dia o altre totes les institucions han contret, han signat i s'han posat a la boca grossa. En algun moment semblava que el compromís mundial era creixent envers aquesta classe de respectes. Ara, alguna cosa es queda enrere amb aquest escalfament de l'aire lliure, que va començar per fer contents els fumadors. La convivència, el sentit comú, els compromisos ecològics, els interessos d'un sector, tot això hauria de passar pel forn de la reflexió i alguna autoritat deu saber-ne alguna cosa, de les autoritzacions. Els interessos particulars o de gremi no solen ser exemples de solidaritat. Tants caps, tantes estufes, no val. L'administració de l'energia reclama més solidaritat, per damunt de les comoditats i de les inclemències de l'aire lliure.

La solució de les estufes al carrer és molt pròpia dels mals usos de la «societat de consum», per dir-ho en aquella expressió ja vella que ara podem no fer-la servir, però sí que hi som immersos. Ara resultarà que tot plegat va sortir per generació espontània. Aquests anys que ja van cremant, les estufes augmenten i s'engrandeixen. Són una solució desproporcionada, antieconòmica i antiambiental. Per un costat, ens blasmarem del forat de la capa de l'ozó, del desgel àrtic que provocarà la pujada del nivell del mar, del pas d'una línia elèctrica amb altes i antipàtiques torres, de la invasió d'una espècie animal maligna, i fins potser anirem a la mani convocada per lluitar a favor de la puresa ecològica d'aquesta i totes les terres.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit