Cartes

Lídia Angelats Jordà RIPOLL

Curses de braus. No més toros, si us plau.

A Catalunya ja els han jubilat, gràcies a Déu. Però encara en queden petites reminiscències, que són maltractaments i patiments. Sang vessada, ferides, cops, els nervis a punt de no poder-ho aguantar més; l'horror, encerclats, befats, escarnits, turmentats... Tot allò que no voldries que et passés a tu. El fet d'infligir a aquest animal tanta tortura, sense cap ment pensant que digui «prou!», retrata l'home com a ésser malvat, dolent. Sense excusa, ara ja no es pot apel·lar a la inconsciència. A aquestes alçades, ja no.

S'han de fer més lleis a favor d'una millor vida per als animals, i per als animals habitants del mar, pla. Una balena morta arrossegada pel mateix mar a la costa. Diuen: «De què deu haver mort?» «Una causa podria ser de gana», diuen. Com, de gana! Si en el mar i oceans hi ha molt menjar! No deu pas ser que l'home ho arrossega tot? Estic preocupada. Això no té solució.

Miquel Martín, jo també t'he llegit. I m'has emocionat. Sé de què parles. No, no paris d'escriure, tu que pots. Reivindica, critica amb aquesta teva poesia. Ens falta la dolçor, però també la denúncia.

Denunciem abans que no ens tallin 700 pins...

Llueix

Marina Rullo Burgués llagostera

En aquesta última dècada una nova moda ha triomfat entre els adolescents: la moda de mostrar la teva fantàstica, important i meravellosa vida a les xarxes socials. Hem arribat fins al punt que, si un adolescent no té Instagram, se'l considera antisocial i desconnectat amb el món. O si algú no penja res durant un cap de setmana, senyal que ha sigut avorrit i poc interessant. Sembla que hi hagi la necessitat constant i urgent que per ser feliços i sentir-nos bé amb nosaltres mateixos hem de mostrar a la xarxes social com de feliços som per així ser acceptats socialment. Que et compres un vestit, fes-te una foto i penja-la!; que vas de viatge, ensenya-ho a tothom a les xarxes!; que vas a fer esport, mostra-ho en una foto!; que no fas res de tot això? Inventa-t'ho!, per què no? Arribats a aquest punt només falta que instal·lem un sistema de càmeres a casa nostra i que la gent pugui anar seguint el nostre dia a dia! Això sí, si després, en algun lloc, algú ens pregunta dades personals, ens sentim intimidats!

Tornada cap

a Madrid

Lluís Torner i Callicó girona

Aquest u de febrer, del dos mil dinou, un dia temut, tot i que esperat, els nostres polítics empresonats, novament, han tornat a ser portats a Madrid, per tal d'assistir al seu judici. En espera del seu inici, que, segons sembla, podria ser el dotze de febrer, romandran a la presó d'Extremera, els homes, i a Alcalà Meco, les senyores. Per la qual cosa, se'ls presenten uns dies ben complicats, d'anades i vingudes, de poc descans i sobretot de nervis.

Pel que fa al trasllat, tot i que sembla que s'ha fet amb més cura que l'anterior, ens temem que no els haurà resultat còmode del tot. Dins d'un autocar, totalment translúcid, tan sols amb petites finestretes a la part superior, han viatjat dins de petites cel·les, sense cap mena de vista a l'exterior ni, segons sembla, entre ells. Això sí, s'hi ha vist un important desplegament de vehicles policials, al davant i al darrere, que ens feien pensar en aquelles pel·lícules que ens mostren el trasllat d'uns presos molt perillosos; cosa que, ben al contrari, en el cas que ens ocupa, es tracta d'unes persones que -tot i que alguns no ho veuran igual- són gent d'allò més pacífica.

Al llarg del camí, hi hem pogut veure un bon nombre de gent, que alhora que els donaven comiat, els infonien ànims, amb els seus cants i aclamacions. De ben segur que entre ells hi havia aquell personatge, anomenat «Joan Bona Nit», que, des dels afores de la presó de Lledoners, dia darrere dia, amb un megàfon -obrant de manera totalment anònima- els ha estat desitjant una bona nit. Sincerament, aquesta persona -sembla ser un noi jove- mereix tota la consideració, no tan sols dels empresonats, sinó també de totes i tots aquells que manifestem el nostre sentiment envers ells.

Bé! Ara caldrà esperar el judici, desitjant que tot acabi el millor possible, i en especial de la manera més justa i correcta. És el nostre parer.