Si algú s'imaginava que, un cop desvelada la data del judici al procés, la justícia espanyola guardaria les formes i deixaria de generar titulars (sobretot perquè a Estrasburg se'ls estarien mirant), ja veu que de tot això res. Ens continuen oferint moments esplèndids, com aquest desori del fiscal Rubira catapultant a l'estratosfera la imparcialitat dels jutges de Catalunya.

No soc fiscal, però jo tampoc em refio de la imparcialitat de segons qui. Dels qui jutjaran els presos polítics, per exemple... Tots els inputs previs (les irregularitats de la instrucció, les acusacions de rebel·lió i sedició o la presó preventiva injustificada), no fan preveure cap desenllaç feliç. I tampoc ajuda a ser optimista, oi?, que s'hagin negat a reservar espais per als observadors internacionals.

A l'historial dels greuges patits pels presos polítics, en pocs dies se n'hi han afegit uns quants: un nou trasllat indigne a Madrid (amb videoclip inclòs); que a Soto del Real els hagin requisat fotos i roba (amb elements grocs) i algun exemplar d' El Jueves, o que els hagin negat uns dies l'accés als ordinadors per poder preparar-se la defensa. This is the real Spain. I sense ibuprofèn.

Quina resposta col·lectiva caldrà donar quan hagin dictat les sentències? Un CDR lletraferit, em diuen, ha proposat que podríem posar en pràctica aquest poema: «La gent no s'adona del poder que té: / amb una vaga general d'una setmana/ n'hi hauria prou per ensorrar l'economia,/ paralitzar l'Estat i demostrar que/ les lleis que imposen no són necessàries». Sí, seria una manera impactant de celebrar l'Any Brossa.