07 de febrer de 2019
07.02.2019
Diari de Girona

A poc a poc

07.02.2019 | 00:25
A poc a poc

Els hospitals madrilenys van realitzar un total de 820 trasplantaments d'òrgans al llarg de 2018. Trasplantaments de ronyó, hepàtics, cardíacs, pulmonars, de pàncrees i fins multiviscerals. Una barbaritat de caràcter mecànic, però també químic i fisiològic, no ho sé. Una proesa quotidiana, valgui la contradicció, perquè una gesta diària és una antigesta. Encara recordem els primers trasplantaments de cor; els beneficiaris vivien unes hores, uns dies amb sort, potser unes setmanes. Ara hi ha gent que porta vint o trenta anys usant uns ronyons aliens, un cor estrany, un pàncrees intrús, i no passa res. Aquí estan, al nostre voltant. Fa anys, un familiar meu va entrar a l'hospital amb mort cerebral. Els metges ens van dir que el seu fetge es trobava en molt bones condicions per ser trasplantat i vam dir que sí, que l'hi donessin a qui li fes falta.

Llegeixo la notícia dels 820 trasplantaments al metro, de camí cap a la ràdio, i després aixeco la vista per observar els meus contemporanis (i contemporànies, que amb el genèric no m'arriba). És possible que alguna d'aquestes persones porti dins seu el fetge de l'ésser estimat les restes del qual vàrem incinerar després que li traguessin la preuada víscera. Potser aquesta senyora que acaba de seure al meu costat estigui viva gràcies a l'òrgan del meu familiar mort: al tros del meu ésser estimat. Estem fets de trossos que creiem propis, però que serveixen per a qualsevol, no importa el seu sexe ni la seva nacionalitat ni el seu caràcter. Funcionarien igual en un francès que en un català, en un individu extravertit que en un de tímid.

Els fetges no tenen nacionalitat ni psicologia. Els ronyons tampoc, ni el pàncrees, ni el cor. Peça a peça no som nord-americans ni uruguaians, no som nerviosos ni tranquils. Però el conjunt sí. El conjunt necessita una bandera, una individualitat, un jo. La senyora baixa a la Gran Via i vaig darrere seu pels passadissos del subterrani, que tenen una mica d'intestí. Prenem les mateixes escales mecàniques i, ja al carrer, ella se'n va cap a la dreta i jo cap a l'esquerra. M'acomiado mentalment del seu fetge com si fos el de la meva mare i retorno a poc a poc a les meves preocupacions quotidianes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit