Com passa darrerament, abans de parlar de política, qualsevol altre tema. Què hi ha més a dir? Quan les emocions controlen el cervell, quan el respecte a qui es té davant és nul, quan l'insult es posa per sobre de l'argument, quan la pell es torna més fina que un paper, quan oferir dades no serveix per argumentar contra els que pensen que són víctimes d'una conspiració universal, quan la història és inútil i el melic de cadascú és el centre del món, no val la pena seguir. La ignorància és molt atrevida. A Catalunya, persones que a penes han visitat, per no dir viscut, a Madrid, tenen una imatge absolutament distorsionada de la capital d'Espanya, una de les ciutats més obertes, tolerants, segures i, sí, divertides del món. No saben res. Pel contrari a Madrid he hagut de convèncer que la Catalunya interior, de la qual provinc i en la qual visc, no és terra de gent perillosa que violenta a qui és diferent i no parla català. Fa uns dies la pregunta que em van fer és si estem com a Pamplona, on vaig estudiar, a mitjans anys vuitanta, on mai sabies on podia ser el següent atemptat terrorista. No sabia si riure o plorar. Que estàvem millor fa cinc anys, per suposat. Podem estar millor d'aquí a cinc? També ho crec, ja que no em puc permetre ser pessimista. L'atzucac català no s'arreglarà des de Madrid ni amb mediadors ni altres històries que s'inventin. L'atzucac l'hem d'arreglar entre nosaltres. Fa falta que els polítics escollits comencin a reconèixer errors en públic, els mateixos que diuen en privat. Que parlin a cara descoberta per iniciar una nova etapa de realisme. Que deixin d'enganyar uns i de cridar uns altres. Estic convençut que el conjunt de la societat ho aplaudiria. Fa falta visió. Necessitem com més aviat millor una Generalitat que governi i un Parlament que funcioni.
