09 de febrer de 2019
09.02.2019

Catalunya no disposa de telèfon

09.02.2019 | 01:46

Henry Kissinger fou secretari d'Estat del president Nixon. Nascut alemany, nacionalitzat nord-americà, jueu, practicant de la teoria de l'anomenada «raó d'Estat», on els mitjans se supediten a l'objectiu final, no tenia per costum trucar a cap dels aliats per avançar-los alguna militar de les moltes que portaren a terme.

Les Comunitats Europees, avui Unió Europea, no li tenien cap simpatia atès que, pertanyent els seus països membres a l'OTAN, s'assabentaven de tot cop d'estat o de tot bombardeig o de tota invasió americana pels mitjans de comunicació.

Se li atribueix la realista contesta que «Europa no disposa de telèfon». No li agradava perdre el temps trucant a uns i altres per comunicar-los què havia decidit la gran potència. M'atreveixo a dir que avui, vista l'Europa residual que tenim, faria igual, en Kissinger.

En aquest nostre país succeeix el mateix en relació al govern espanyol versus govern català en tot allò que fa referència que la política i només la política sigui el deslligador de tants nusos existents entre les institucions estatals i les Instituciones catalanes.

Tot, per descomptat, dins la llei, doncs ja sabem què passa quan la desobediència s'imposa. Sabem, tanmateix, que la vicepresidenta Carmen Calvo, la ministra Meritxell Batet, el vicepresident Pere Aragonès i la consellera per a tot, Elsa Artadi, comparteixen un grup de WhatsAppp anomenat «Coordinació BCN-Madrid», però també sabem que el govern català té més goteres que una casa sense sostre. M'explico.

El govern de Pedro Sánchez pretén aprovar a les Corts Generals uns pressupostos de l'Estat que comportarien 2.200 milions d'euros més per a Catalunya respecte dels últims (i prorrogats) pressupostos del president Rajoy. Constitueix això –em pregunto– un ham perquè els diputats independentistes catalans en el Congrés dels Diputats i els seu homònims del Senat li donin el vistiplau, com es diu tot sovint?

Potser sí, però també es possible que sigui un gest de valentia política per part dels socialistes per començar a solucionar el llarg contenciós existent entre els poders públics amb seu a Madrid i amb seu a Barcelona. Afegeixo: sobretot, la prova del nou per saber si els independentistes es troben al servei dels ciutadans catalans o al servei de la seva politiqueria.

El problema més gran és que Catalunya tampoc no disposa de telèfon: El vicari Torra només vol implementar la república –quina, babau?– , ERC i JxCat es troben en fase terminal d'homicidi mutu i recíproc, JxCat és el més aproximat a una gàbia de mussols, el PDeCat trontolla mentre la seva secretària d'organització Míriam Nogueras fa la traveta al David Bonvehí, el seu president, i a més desestabilitza el grup de diputats i senadors del seu partit a Madrid. Al cim, assegut en un núvol, com el pinta el gran ninotaire Batllori, l'oracle de Waterloo que ni fa ni deixa fer perquè la seva vocació política és destruir Espanya. Dròpol.

L'independentisme és un moviment; no un o dos o tres partits polítics. I com tal moviment només pot sobreviure pedalant una bicicleta estàtica.

Si es posa a governar, és a dir, a servir els interessos generals dels catalans, deixant en els llimbs l'autodeterminació, un impossible en l'àmbit legal internacional, com va fer CiU de la mà del president Pujol, aleshores podríem anar autogovernar-nos sense fer el ridícul.

Observin l'última collonada d'en Torra: un «relator» a la mesa de partits que ha incendiat l'Espanya política. Els independentistes no tenen voluntat de resoldre res; només mesquinesa per seguir cobrant a final de mes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook