En la política, la divisió tendeix a la unitat. A la unitat entesa com un element diferenciat i complet que forma part d'una sèrie o d'un conjunt.

A Mariano Rajoy se l'entén millor després de Vox, una segregació del PP que ofereix una imatge nítida, encara que estranya, perquè esmorzava amb Aznar; menjava gràcies a l'Organització dels Mujahidins del Poble de l'Iran i li donava el berenar Esperanza Aguirre. Ara, Vox sopa pescaíto amb Moreno Bonilla i coincideix en el vermut amb Pablo Casado.

Convergència i Unió era una coalició que ara és difícil de rastrejar per la divergència i la separació, els canvis de nom i domicili social i les seves fugides cap endavant. L'independentisme republicà de dretes és al darrere d'un complex entramat societari, però les seves unitats en el poder, Jordi Pujol, Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra identifiquen la corrupció, l'amoralitat, la bogeria i l'estupidesa.

Ni Units ni Podem, l'antiga Esquerra Unida es divorcia per enèsima vegada, en aquesta ocasió de Llamazares, el cònjuge monògam, mentre Garzón manté el poliamor amb Podem, un grup de relacions informals que acomiada cada amant - Errejón, Espinar- amb sentimentalisme de bolero.

Al PSOE hi ha dues unitats visibles amb desdoblament de gènere: Pedro Sánchez (i el que vulgui que signifiqui) i Susana Díaz (amb el que significa). Sobre la seva falta de diàleg nord-sud pesa l'amenaça d'un «hem de parlar» replicat per un «quan paris a casa».

A veure si per a la propera aprenem una mica més de pactar i deixem de sentir la cantarella que «governi el partit més votat» que l'AVE de la dreta va repetir a Madrid i va callar a Sevilla.