Dilluns passat a Palau-sator van commemorar el 50 aniversari de la destrucció de les pintures murals que va pintar, el 1968, un jove Lluís Bosch Martí amb el vist-i-plau d'un també jovenet capellà Nicolau Moncunill, a l'absis de l'església de Sant Pere. Tenien un espai enorme en blanc i el cap bullint d'idees: el Concili Vaticà II, Antonio Gramsci i un progressisme il·lusionant. Semblava que la Dictadura feia aigües. A la pintura, que vam poder tornar a veure gràcies a un mapping, hi apareixien personatges com Fidel Castro o el Che Guevara, el cardenal Jubany i un estol de catalans il·lustres -per indicació de Jordi Frigola, que va «catalanitzar el mural»- com ara Jaume I o Salvador Espriu, i el poble ballant una sardana.
Tot plegat estava pintat amb un estil naïf -com recordava el seu autor- i amb dificultats tècniques de pronòstic, perquè calia enfilar-se ben amunt per pintar aquells coloms i el Crist amb pantalons de pana i braços oberts. Però hi ha pobles que construeixen i pobles que destrueixen. El fet, com ja saben, és que el mural es va anar fent famós i que un vespre de tramuntana una quinzena de persones van atacar capellà i pintor. Cops de puny, amenaces, pistola en dansa, i els nostres protagonistes lligats de mans i peus rebent a dojo. Els atacants proferien crits de «Viva Cristo Rey», un lema usat per carlins, requetés i falangistes, l'extrema dreta en ple. També van embrutar el mural amb pintura negra i vermella. Bosch Martí informava que darrere d'aquelles bèsties hi havia Fraga Iribarne i el general Pérez Viñeta. Naturalment el crim va quedar impune.
Dilluns passat, però, els dos protagonistes ho van explicar tot amb tanta ironia, tanta gràcia i tant d'humor que vam poder constatar que, allà potser no, però aquí tot ha canviat, i molt, i de quina manera!
