El món de les cites a cegues fa temps que ha traspassat el llindar de la realitat. Qui més qui menys ha tingut alguna vegada un compte a una de les diverses aplicacions virtuals ideades per satisfer, a cors i òrgans sexuals més solitaris, un amant, un rotllo d'una nit, una parella o fins i tot la servitud d'un nou pagaf... amic que et pugi l'autoestima a l'espera de temps millors. I aspirants. Moltes d'aquestes plataformes són, salvant distàncies, com la percepció del càncer: si no hem patit pròpiament el seu procés endèmic, de ben segur coneixem algú del nostre cercle que és propietari de l'experiència i ens ha explicat algunes vicissituds eroticofestives. De fet, amb els relats que porto recollint des de fa anys, ja podria escriure una novel·la a mig camí de les trames de Danielle Steele, Stephen King i Pilar Rahola. O millor encara, una sèrie de Netflix. De fet, tinc un esborrany al calaix i aprofito per llençar el mocador aquí. Editors i productors interessats: envieu privat al diari. De res.
D'aquest fenomen se'n poden extreure algunes reflexions que, si bé és cert que són del tot prescindibles -com l'article en si, no ens enganyem- tampoc està de més tenir-les present, pel que pugui ser. La primera apunta al fet que en segons quins àmbits encara costa admetre obertament ser usuari d'aquestes aplicacions, o diem que ho som per curiositat, que en veritat no hi creiem perquè no estem tan desesperats. De la conclusió se'n deriva una segona que ens remet a la popular sentència del perspicaç Dr. House: «Tothom menteix». Malgrat això, no cal ser pacient del departament de diagnosi de l'Hospital Universitari de Nova Jersey, i que et descartin infinitat de malalties -inclosa el lupus, clar- fins a identificar l'origen del teu mal in extremis al final de l'episodi, per adonar-se'n; n'hi ha prou amb fixar-se en alguns dels perfils que pul·lulen per aquestes webs especialitzades: frases per descriure's de cop de puny a la cara, descarts com qui compra a la carnisseria, fotos impostades o hàbilment escapçades, exigències de sibarita, falta de vergonya i miralls... Especial esment per aquells que, a sobre, es venen amb la foto d'una muntanya o d'esquenes mirant el mar. Un gran «facepalm» per tots ells.
La tercera i última reflexió és conseqüència de les dues anteriors i és que, tot i refusar-la públicament, molts toleren un cert grau de falsedat, fins i tot els posa, almenys durant aquest mercadeig inicial. Necessitem que ens rescatin d'una realitat ferida i melancòlica. Fracassada emocionalment i comunicativament. La història dels nostres dies. Però no ens adonem que un cop imbuïts en aquesta espiral de falses atraccions, les mirades, el flow, el foc lent i la seducció que abans ens empenyia a destapar el vel de la sinceritat i a dir-nos a la cara que ens agradàvem, tot això s'afoga en un mar de previsibles frustracions. Encara sort que sempre ens quedarà el youporn.
