Tot i que la fama se l'emportin els clergues de l'Iran (que han fet bo al sàdic Xa de Pèrsia), la veritat és que també per aquesta banda de l'Occident socialdemòcrata abunden els aiatol·làs decidits a organitzar-nos la vida. Només ells saben el que li convé a la feligresia si vol complir amb els manaments del bon ciutadà.

No són majoria i encara no governen a Espanya; però tampoc paren d'instruir el personal sobre quins han de ser els seus gustos en el pensament, al llit i fins a la correcta adquisició d'habitatge. La nova política es fica a tot arreu.

En les societats liberals, contra les que tantes encícliques van escriure els Papes, es dona per suposat que els governants han de conformar-se amb legislar sobre els assumptes públics, excloent -lògicament- als del pubis o púbics. Aquest va ser el cas d'Espanya mentre va durar l'anomenat «règim del 78», que tanta llibertat i prosperitat ha portat a aquest país, diguin el que diguin els aiatol·làs.

Durant aquest llarg període de quatre dècades, ara injuriat per l'extrema esquerra i l'extrem casticisme, els polítics es limitaven a governar -bé o ??malament- sobre les qüestions generals que afecten la gentada, sense interferir en la seva vida privada. A diferència dels capellans, no pretenien imposar la seva moral a ningú.

Va ser així com la dreta va impulsar la llei del divorci i la supressió de la mili, contrariant només en aparença els seus principis. Per dir-ho amb frase d'Adolfo Suárez, que provenia ni més ni menys que de la Secretaria General del Movimiento, es tractava de normalitzar legislativament el que ja era normal al carrer.

Aquesta política, tan ordinària i raonable, va començar a canviar lleument sota el mandat de l'antepenúltim president del Govern, José Luis (R.) Zapatero, de molt grata recordació pels seus èxits en matèria d'economia.

Sota pretextos ecològics i de semblant alt ordre, aquell primer ministre va executar una llei contra el tabac -de resultats més aviat pobres- i fins i tot va intentar, temeràriament, una altra que atacaria el consum de vi. Feliçment, aquesta última no va superar l'obstacle del nombrosíssim gremi de bevedors del país.

Els veritables (tele)predicadors arribarien després amb la caiguda del bipartidisme. Va ser el moment del leninista Pablo Iglesias, que alertava contra els vicis del capitalisme fins al punt de flagel·lar -verbalment- a tots aquells potentats que vivien en xalets de luxe. Com qualsevol altre clergue, el líder de Podem va acabar per fer justament el contrari del que predicava; però això no té res de particular. Ja se sap que el bon proletari, com el bon cristià, està subjecte a les temptacions de la carn i fins i tot a les d'una avantatjosa hipoteca.

El relleu en matèria de predicació se l'han agafat ara els capitostos de Vox, que també semblen estar permanentment cabrejats. Si és el cas la prenen amb els catalans, amb aquells que no llueixen amb elegància la bandera nacional a la canellera i, sobretot, amb els estrangers que -en la seva opinió- venen a treure'ns la feina a la gent gran espanyola.

Tant Podem com Vox abusen de la paraula Pàtria, però aquesta és una simple coincidència entre extrems. El curiós i una mica carregós és que tots ells insisteixin a alliçonar el personal sobre com ha de pensar i comportar-se en privat. Coses d'aiatol·làs que confonen el púlpit amb la tribuna parlamentària, segurament.