10 de febrer de 2019
10.02.2019

JA SOM CENT MIL!

10.02.2019 | 06:00

Des de fa alguns anys una de les aspiracions dels gironins era, a més que el nostre equip de futbol arribés a ser de Primera Divisió, enfrontant-se amb els més potents equips del país, que en el padró la ciutat figurés amb la xifra de cent mil habitants. En realitat sembla que ja fa un temps els cent mil ja hi érem; però no tots estaven empadronats. Però ara sí; ja hem sobrepassat els cent mil en el padró oficial.
En el procés de creixement hi ha alts i baixos, d'acord amb les diverses situacions en què s'ha desenvolupat la història local i del país en general. L'any 1359, quan el cens encara es comptava per focs, és a dir per llars, que es consideraven d'un promig de entre quatre i cinc persones per cada foc, Girona tenia uns cinc mil habitants, que residien en l'interior del recinte fortificat, i en el barri que es començava a estructurar a l'esquerra de l'Onyar. L'any 1462 els gironins eren 4.755, la majoria dels quals vivien a la ciutat de la dreta de l'Onyar; però el nombre d'habitants de l'esquerra del riu havia augmentat considerablement. I ja s'estava construint una nova muralla que abraçaria aquell sector que prenia el caràcter d'urbà. Durant els segles XVII i XVIII el nombre d'habitants augmenta considerablement, sempre condicionat per les situacions pacífiques o de guerra. En el segle XVII no escassejaren les guerres i els setges que patí la ciutat, mentre que en el XVIII foren més llargs els temps de pau. Durant el segle XVIII es visqué un llarg període de pau que s'estengué des del 1715 fins el 1793. I això es feu notar en un augment de la població, i d'una manera més considerable en el barri del Mercadal, que ja estava protegit per la muralla que s'estenia pel que és ara la Gran Via de Jaume I. I encara més enllà del recinte murat hi havia alguns edificis i un petit nucli d'habitants.
En els inicis del segle XIX la població era d'uns 14.ooo habitants. La guerra del francès i especialment el terrible setge de l'any 1809 influïren d'una manera molt considerable tant en el cens d'habitants com en l'estat material de les edificacions. Restablerta la pau, la recuperació fou molt lenta i costosa. El 17 de maig del 1815, Girona comptava amb 4.551 habitants i moltes cases mostraven els estralls de la passada guerra. Com veiem, la ciutat havia perdut prop dels dos terços dels seus habitants. A més dels que havien perdut la vida durant el setge, s'ha de considerar els que moriren posteriorment a causa dels sofriments i les penalitats experimentades. I els que es traslladaren a altres poblacions que no haguessin estat tan afectades per la guerra com ho havia estat Girona.
L'any 1857 es va efectuar el primer cens de la població d'Espanya. En ell Girona hi figura amb 14.615 habitants. Ja s'hi veia una notable recuperació. El casc urbà comptava amb 12.805 habitants fora muralla; el raval del Carme, 242; el Pla, 189; el raval de Pedret, 477; el barri del Pont Major, 656, i el raval de la Rutlla, 246. Com es pot comprovar el clos murat havia estat rebassat considerablement, i el que aleshores era el raval de la Rutlla, en un proper futur es convertiria en l'inici d'un extens eixample. Tant el raval del Carme com el de la Rutlla, amb els carrers secundaris que sortien d'un i altre s'anaren edificant i poblant al llarg de la segona meitat del segle XIX. Fins a arribar al límit dels pobles veïns, Sant Daniel i Palau Sacosta. El municipi de Sant Daniel tenia una gran extensió, i encerclava el terme de Girona pel Nord, per l'Est i pel migdia. Ja des de finals del segle XIX es començà a plantejar l'annexió dels pobles veïns. El senyor Emili Grahit i Papell, en les seves Memorias de un ex-alcalde de Gerona ja preveu la necessitat de les annexions, i augura una Girona amb una important expansió per l'esquerra del Ter.
Des de l'any 1900, en el cens que s'anava fent anualment es podia observar un constant, però molt moderat augment de la població. Dels 15.787 de l'inici de segle s'anà passant, en els successius decennis als 17.045, 17.691, 21.845, 29.632, 28.915. Es revé amb estupor i preocupació la noticia de la disminució experimentada en la dècada dels anys quaranta. Però això tenia una explicació. A Girona li faltava espai per poder créixer. El seu terme municipal era molt reduït. I així es veia com els pobles de l'entorn anaven augmentant la seva població, a costa de l'estancament del cens de Girona. Mentre Girona en un segle no havia arribat a doblar el nombre dels seus habitants, Palau Sacosta, de l'any 1857 al 1950 havia passat de 289 a 1.142, gairebé el triple i Santa Eugènia de 283 a 1.603, cinc vegades més. Sumant a la població de Girona les de Palau, Salt, Santa Eugènia, Sant Daniel i Sarrià de Ter, hauríem passat dels vint-i-vuit mil i escaig a 39.987, sobrepassant la població de Tarragona que aquell any 1950 tenia 38.841 habitants. Això demostrava que els pobles veïns absorbien la població que Girona no podia reunir per falta d'espai. Tot feia pensar en la necessitat de l'annexió. Com és molt natural les poblacions amenaçades per la possible pèrdua de la seva identitat s'oposaven frontalment a l'annexió. Però no només eren elles les que hi feien oposició, sinó que fins i tot en el sí de la corporació municipal de Girona hi havia un grup que s'unia a l'oposició. El temor d'alguns regidors que eren botiguers o empresaris era que el canvi de situació representés una pujada dels impostos. Tanmateix, l'any 1963, l'annexió de Sant Daniel, Palau Sacosta i Santa Eugènia es va produir com no podia ser altrament. Però Girona encara no en tenia prou i aspirava a annexionar Salt i Sarrià de Ter, fet que també es feu realitat uns deu anys més tard, després d'una lluita amb els municipis afectats. I també s'uniren a la ciutat territoris de Sant Gregori o de Celrà. Amb aquests moviments la població de Girona s'aproximà molt als desitjats cent mil habitants, però no acabava d'arribar-hi. I després de nou anys d'haver perdut la seva identitat, els municipis de Salt i de Sarrià de Ter la recuperaren.
Des dels anys seixanta del segle passat i en el que portem del segle XXI el moviment demogràfic segueix un ritme molt més accelerat que en els temps anteriors i tan Girona com les poblacions veïnes han anat canviant tant en el seu aspecte urbanístic, com en el nombre d'habitants. No es pot negar que haver arribat als cent mil habitants és un fet molt positiu. Però la grandesa i el prestigi de la ciutat no es mesura per les xifres de la demografia sinó per la qualitat moral i intel·lectual dels seus habitants.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook