Llegint el llibre Factfulness, de Hans Rosling, em sobta la reflexió que fa sobre com els humans ens resistim a veure les coses correctament. Explica que en els anys 60 al món hi havia dos grups ben diferenciats: els països en vies de desenvolupament i els països desenvolupats. Ara, però, no hi ha dos grups sinó quatre: els països que viuen amb 1 dòlar diari (1.000 milions de persones), els que viuen amb 4 dòlars per dia (3 mil milions de persones), els que viuen amb 16 dòlars al dia (2 mil milions de persones) i els que guanyen més de 64 dòlars diaris (mil milions de persones). Hans Rosling explica que va pel món explicant això i es troba que tothom encara té la visió del món dividit en dos blocs. Relata que, fins i tot persones que són ben informades, com representants de l'ONU, mantenen aquesta idea esbiaixada.

Per què la idea preconcebuda que existeix una separació entre rics i pobres és tan difícil de canviar? Es pregunta. I raona que els humans tenim un gran instint dramàtic cap al pensament binari, una necessitat bàsica de dividir les coses en grups diferenciats, sense cap lligam entre ells. Ens encanta dicotomitzar. Bo i dolent. El meu país i la resta. Es tracta de dividir el món en dos bàndols diferenciats, és una cosa senzilla i intuïtiva, també dramàtica, car implica conflicte, cosa que fem constantment, sense pensar. Això és el que explica Rosling.

Aquesta dicotomia entre països rics i pobres, bons i dolents, ha estat la base de la direcció política en tota la història de la humanitat. Hem llegit sovint que els pobles havien de tenir un enemic exterior per poder enfortir la seva identitat. La identitat és més fàcil de veure si la compares amb una altra, no? Els conflictes identitaris són famosos en la història, recordem el conflicte crònic amb els jueus i el mateix conflicte amb els catalans, que de fet és similar al dels jueus, als que vam suplir després de la seva expulsió.

El món, amb la proliferació de les democràcies, va anar canviant aquest concepte binari pel de la pluralitat. Un concepte bàsic en una democràcia és el respecte de les minories, cosa que condueix al pluralisme, a l'acceptació que el món no és només blanc i negre, sinó que és ple de grisos. Aquesta transformació va portar alhora a l'acceptació multicultural al món, a veure que un individu d'una tribu a Oceania no és pas menys feliç que nosaltres pel sol fet de ser més pobre. I això va portar alhora a un món amb polítiques multilaterals, a haver de cooperar amb altres països per resoldre conflictes mundials. L'exemple més clar d'això és la lluita contra el canvi climàtic.

Aquesta tendència a la pluralitat i a la multilateralitat, però, es troba en clar retrocés. La crisi deguda a la globalització i a la revolució tecnològica que estem patint ha frenat la raó que porta a l'acceptació del que és diferent i ha retornat les coses al mecanisme binari com una forma de supervivència. Ara torna a ser més difícil l'acceptació de l'emigrant, o haver de fer les coses diferents pel canvi climàtic, o haver de participar en conflictes internacionals. Ara el que torna és el «A por ellos», nosaltres front a vosaltres, America first, el no volem més emigrants, no als gais...

El retorn al mecanisme binari és una defensa psicològica del que no es sent segur de si mateix, és una sortida simple on és fàcil agafar-se i sentir-se còmode, és una protecció primària de l'individu.

El mecanisme binari és un retrocés mundial, un retorn als anys anteriors a la democràcia. Per això la solució a aquest mecanisme és un enfortiment de la democràcia, un retorn a la pedagogia de la pluralitat i a la multiculturalitat, la qual cosa vol primer ser conscient del problema que tenim.

Viure permanentment en la polaritat només serveix com a mecanisme per centrifugar els problemes, per fer-los més punyents, mentre el que cal és reflexió, diàleg, acostament, esforç per entendre el diferent.

L'augment de l'extrema dreta a Europa, l'efecte Trump, el Brexit i el conflicte català són tots ells resultat d'un retorn a la singularitat, al jo primer, un mecanisme de supervivència de molts col·lectius. Potser algun d'aquests moviments es resol favorablement un dia, per exemple igual no hi ha Brèxit i això és una ajuda al retorn a la multiculturalitat. O potser no i les coses s'agreugen més encara.

Per no deixar les coses a l'atzar de la història cal un impuls a la democràcia, un rebuig generalitzat a les manifestacions racistes, para-racistes, a favor de la violència masclista, contra els emigrants... cal un moviment pedagògic explicant les diferències de cultures, insistint en la riquesa de la diversitat. És el que haurien de fer tots els països d'Europa i, com no, de ­forma notable Espanya. El moviment «A por ellos» cal que sigui combatut directament pel poder de Madrid. Si no és així, serà el relat dominant, aquesta setmana n'hem tingut una mostra. Si volen rescatar els catalans hauran de canviar l'eslògan pel de «con ellos». Mentre no ho facin, el camí cap el desastre anirà continuant. El conflicte de Catalunya amb Espanya és bàsicament un conflicte democràtic entre una part singular i una altra plural, entre binari i multicultural. I, amb tot això, els caldrà treure la bandera republicana.