10 de febrer de 2019
10.02.2019

La nota de veu

10.02.2019 | 06:00

Es diu que la manera de comunicar-se entre les persones ha canviat molt. I és veritat. Tenim gent que anys enrere s'enviava cartes, es trucava des del telèfon públic o la feia petar al carrer. Ara es poden enviar correus electrònics, missatges de mòbil. Es truca a qualsevol hora i pràcticament des de qualsevol lloc. Hi ha els xats, i sovint se'n fan dos, tres alhora. I es pengen fotografies a la xarxa, imatges que parlen per nosaltres i, per tant, també fan part de la comunicació ordinària. Però el que no ha canviat gens és la gent.
És des d'aquest punt de vista que la manera de comunicar-nos, aparentment revolucionada pels ginys, potser no ha mutat tant. L'usuari, el que comunica, el que emet el missatge o el rep continua sent el mamífer, nosaltres, organismes dotats de llenguatge i, segons com, pesadíssims.
És clar que hi ha diferències, però més aviat es tracta de matisos. Aquell amic que, quan érem analògics, se n'anava de viatge i després ens masegava, tot ensenyant-nos les fotografies i els vídeos de les seves vacances, ara ha bescanviat l'escenari per Instagram. Però no ha deixat de ser un plom. O aquell altre, afeccionat al costum, tan bonic, d'escriure cartes i postals, ço és, missatges més o menys mastegats, ara envia correus electrònics en abundància, fraseologia sense revisar, feixuga. El paper deixava marge de resposta a l'interpel·lat. En canvi sembla que el mail converteixi el silenci en un greuge.
Passant a les possibilitats de la telefonia moderna, les formes que pren la comunicació han canviat. Les persones no. Si de cas el ventall les ha tornades un punt més expansives. La primera pedra de l'excitació general va ser la mobilitat. Ja n'érem, de pesats. Ja teníem la urgència de dir-nos coses. Però també disposàvem de la paciència. Trucaves al telèfon fix i si no trobaves la persona no pensaves en la injustícia. Els missatges al contestador, s'entenia que serien rebuts i, en cas que l'altre hi arribés tard o ho fes veure, més o menys s'admetia la derrota.
Avui el pesat, el de tota la vida, regna al manglar de la comunicació. Missatges escrits, fotografies, enllaços digitals, actualització psicopàtica a les xarxes socials. Els telèfons mòbils treuen fum. Abans de la mobilitat connectada, mantenies a ratlla el pesat perquè els mitjans hi ajudaven. Canviaves de vorera. Tiraves de missatgers. Ara hi estàs constantment exposat. I la prova es materialitza en les notes de veu. El pesat té a l'abast la manera d'anar parlant en veu alta, en principi amb tu, però sense tu. Pot anar gravant-te notes de veu, llargues com un dia sense pa, tot el dia i part de la nit. I de carambola li han fet creure que té dret a una resposta més o menys instantània. Ell ja t'ha dit què volia, què pensava, ja t'ha explicat l'última collonada. Una llauna colossal si el pesat és aquell amb qui convius o treballes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook