Durant molts anys, quan vivia el meu pare, em trucava des de l'Argentina i em solia preguntar què estava veient en aquell mateix moment. Jo li responia, fos on fos, que estava davant del mar, el Mediterrani gironí, ja que a l'Argentina la Mediterrània, la seva idea, és com sortida d'una faula. Potser era al centre de Girona i tenia com a vista uns africans fent el top manta. Jo li responia que tenia el mar, perquè en realitat sempre el tenia present. Quan va morir, al cap de poc, em va tocar l'esquena el Tiet amb un telèfon vermell connectat al no-res, i alguna cosa em va fer creure que la trucada era del meu pare. Emocionat, el Tiet em va donar un copet a l'espatlla.
Gairebé tots els que vivim a Girona tenim una història amb el Tiet. Diu la llegenda -ja ho és- que el seu nom és Jose, i que té un germà bessó. Jose va néixer sord i mut a Girona i de petit va agafar meningitis, de l'època en què aquesta no es curava, malaltia que li va deixar les seves seqüeles. Es diu també que, quan era petit, era ajudant d'un mossèn gironí i, el dia de la benedicció de rams, quan ell portava una creu, el van voler atracar i va estar a punt de morir apunyalat. Que Adrià Puntí té una cançó dedicada.
Es tracta del Tiet. Li diuen, amb afecte, que és l'inventor del mòbil, perquè des de fa dècades camina per la ciutat amb un telèfon fix, els pantalons sempre molt apujats, se t'acosta i et passa el tub (sense connexió), com si aquell entranyable personatge et portés una trucada d'un país, on viu, llunyà i neutre. Potser per això la gent el recorda amb afecte. Perquè en veure'l un sap que és inofensiu, i que sempre està allà, als carrers de la ciutat. Avui dia té 67 anys, viu al carrer del Carme i, segons diuen els que el coneixen, «segueix sent com un nen petit».
Pocs dies enrere, a la pàgina de Facebook «Girona ens emociona» un dels seus membres va pujar una foto d'ell, amb el telèfon vermell que solia portar -des dels anys 70- passant la trucada a un vianant, i de seguida les mostres d'estima es multiplicaven a la xarxa. El Tiet és allà, en la nostra memòria, al costat de l'Onyar, la Catedral, al carrer Santa Clara o la plaça Catalunya, els dies bons o els dies dolents, els dies de pluja o sota aquests fogots de l'estiu. Aliè a la realitat però tan present en ella com l'asfalt dels carrers. No eren pocs els que deien que, com a personatge gironí, mereixia un reconeixement. I el mereix. És clar que sí.
