El ministre José Luis Ábalos afirma que amb el projecte de pressupostos generals «l'Estat ha tornat a Catalunya». No és el primer polític que utilitza aquest concepte. Des de sectors unionistes tant de la política catalana com de l'espanyola es van acusar successius governs d'haver absentat l'Estat de Catalunya, fet que hauria propiciat la manca d'estima per part de la població i el seu decantament cap a l'independentisme.

Però se suposa que la Generalitat és una institució de l'Estat. Una administració de caràcter general, no de caràcter local. Segons l'article 67 de l'Estatut, el president de la Generalitat és el representant ordinari de l'Estat a Catalunya, i promulga les lleis i els decrets legislatius «en nom del rei». El dret a l'autonomia es reconeix al mateix article de la Constitució que proclama la «indissoluble unitat de la nació espanyola»; són dues cares de la mateixa moneda.

Ábalos confon Estat amb administració central. Una confusió que explica moltes coses. El corrent central de la política espanyola creu que només el que es decideix a Madrid és política estatal, i el que es decideix sobre el terreny és administració provincial. A tot estirar, regional. En el seu llenguatge, més presència de l'Estat a Catalunya significa més intervenció de l'administració central.

En el cas d'Ábalos, que és ministre de Foment a més a més de número dos del PSOE, aquesta intervenció es tradueix en obres públiques, que el Govern espanyol fa quan li sembla i com li sembla, i que en els darrers anys ha programat amb gasiveria i executat amb insuficiència.

Hi ha exemples sagnants d'infraestructures bàsiques que avancen a raó d'entre mig i zero quilòmetres per any. Cada exercici aquestes obres van als pressupostos i també cada exercici la major part del pressupostat no s'executa. Però encara que el ministeri d'Ábalos inclogués als pressupostos les obres que pertocarien i les arribés a executar, i fins i tot si apliqués un plus per reparar el dèficit històric de tants anys de discriminació, fins i tot en aquest cas continuaria aplicant una lògica de confusió entre Estat i administració central, una lògica centralista que confon l'Estat amb el nucli de polítics i d'alts funcionaris que es belluguen pel centre de la capital, en el circuit limitat que formen les seus ministerials, les grandíssimes empreses, els bancs i un cert nombre de restaurants.