Avui més que mai en la política espanyola i catalana hi manca el centre polític. Difícilment es poden trobar espais de diàleg i de consens si no hi ha posicionaments que permetin els grisos. No tot és blanc i negre i en aquests moments totes les formacions s'estan radicalitzant, sense buscar fórmules que permetin obrir finestres en els espais tancats. Malauradament la manifestació de la plaça Colón de diumenge a Madrid és un reflex clar que ningú no vol obrir-se a fórmules que ofereixin la possibilitat d'establir ponts de diàleg entre diferents ideologies.

Passa això en un dels episodis més complicats de la política a casa nostra. Ni el PP ni Ciutadans estan disposats a eixamplar les seves bases electorals. Ans al contrari, s'han situat -possiblement obligats per la por que els provoca Vox- en una dreta pura i dura. El centre polític com a mínim sempre ha disposat de dos milions llargs de vots, però avui ni Casado ni Rivera intenten buscar-los. Prefereixen consolidar els seus nínxols de partidaris, tot pensant que a l'Estat espanyol poden reeditar el pacte d'Andalusia. Les dues formacions prefereixen fidelitzar els seus votants, abans que intentar seduir els centristes. Es conformen a ser formacions minoritàries, tot esperant que el pacte entre tres els pugui donar la clau de La Moncloa.

El PP amb Mariano Rajoy al capdavant era un partit que gaudia d'una franja de votants centristes. La continuïtat de l'estratègia la podien encapçalar la mateixa Soraya o l'exministre Margallo, però al final Pablo Casado es qui porta el timó del PP cap a posicionaments radicals, marcats per un nacionalisme que té molts seguidors a l'Espanya profunda. En aquesta nova etapa dels conservadors han abandonat la moderació, el pluralisme, el respecte al contrincant i la possibilitat d'entesa entre forces diferents. La radicalització comporta assegurar-se el vot dels fidels, però no assolirà guanyar nous adeptes que volen viure sense els sotracs diaris que encapçala el nou líder.

Avui Casado és el rei dels insults, de la resurrecció d'ETA o d'obrir el meló de l'avortament quan aquesta era una assignatura superada per la societat espanyola. Pur populisme, que hauria de preocupar i molt alguns dirigents del PP que no combreguen amb aquesta forma de fer política. Es tracta de tornar a les velles polítiques d'Aznar i Mayor Oreja. Tot això amanit amb la bandera espanyola al carrer, buscant l'adhesió de tots aquells que veuen Catalunya com un gran enemic de l'Estat espanyol.

Ciutadans s'ha barrejat en aquest discurs, abandonant la possibilitat d'atiar la proposta liberal. Avui, amb cares més joves, Albert Rivera s'ha perdut davant la pressió del PP i Vox. Possiblement ara Inés Arrimadas no podria revalidar els espectaculars resultats de les darreres eleccions catalanes. Malgrat ser el primer grup parlamentari a Catalunya, les seves polítiques han estat estèrils i els seus discursos són més propis d'una dirigent estatal que no pas catalana. Difícilment a Europa els seus homòlegs podrien acceptar els vots de formacions d'ultradreta com Vox per assolir quotes de poder. Tenien la possibilitat d'eixamplar les seves bases cap a posicions centrades però han preferit compartir escenari amb els seus socis conservadors. La irresponsable campanya del PP contra l'Estatut de Catalunya de 2006 els hauria de fer reflexionar que no podien afegir-se al pim, pam, pum contra Catalunya, però pensaven en un sorpasso que de moment resta molt lluny.

Des de Catalunya tampoc s'ha volgut encetar una nova etapa, tot aprofitant l'oferta del PSOE. Els independentistes s'han tancat en banda i continuen amb la seva proposta d'unilateralitat, que no porta enlloc. Estem en un carreró sense sortida, sense cap líder que ofereixi poder superar aquest atzucac. Pedro Sánchez ho ha provat contra el seu propi partit, però no ha trobat aliats. Continuarem enfangats i sense solucions. Mentrestant, s'enceta un judici que no fa pensar en res de bo. El suspens s'amplia a tota la classe política. Lamentable.