No havia acabat d'indignar-me per la decisió de Pedro Sánchez de nomenar un relator per a la cosa, quan van començar a exasperar-me les declaracions de Pablo Casado a propòsit de la matèria. Va ser com un xoc de ressentiments, de cabrejos, que pugnaven per ocupar tot l'espai de la meva ànima. En aquestes estem, vaig pensar, no en esbrinar el que ens fa més feliços, sinó en buscar el que més ràbia ens provoca. Vaig anar al metge perquè se m'havien acabat els ansiolítics.
- Què és el que li produeix tal estat d'agitació emocional? -va preguntar.
- Les decisions polítiques de Pedro Sánchez i les respostes trastornades de Pablo Casado -vaig respondre.
Em va semblar que dubtava, com si no hi hagués un fàrmac capaç d'alleujar els dos problemes alhora. Finalment em va receptar un ansiolític per a covards. Els ansiolítics per a covards són els que ni fred ni calor. Et treuen de la dificultat, però no serveixen per suïcidar-te. I no és que jo estigui pensant en llevar-me la vida, però em tranquil·litza la idea de poder fer-ho quan em vingui de gust. Bé, vaig sortir de la consulta, vaig passar per la farmàcia per recollir-los i vaig entrar en una cafeteria on vaig ingerir tres comprimits amb un suc de taronja. Tot i que el fàrmac era per a covards, prendre'n tres de cop és de valents. Una cosa per una altra.
Primer se'm va treure la indignació pel de Sánchez i de seguida es va esfumar també el cabreig pel de Casado. Vaig arribar a casa en un estat zen des del qual vaig intentar imaginar els dos líders competint per veure a quin l'escandalitzava més la pobresa infantil. Però no em va sortir. No vaig aconseguir veure Sánchez esquinçant-se els vestits davant els patiments de les classe mitjanes i humil d'aquest país, ni Casado obrint-se les venes en conèixer les estadístiques sobre el risc de pobresa en què es troba la quarta part de la població a la qual pretén governar. A la llum de passivitat proporcionada pels ansiolítics em va semblar estrany que posessin tanta passió en el que no és i tan poca en el que és. Llavors em va atacar el deliri paranoic que tot l'embolic sobre el relator estava pactat a fi de dirigir la nostra fúria a qüestions que a ells els permetin continuar jugant a la política.
