Els insults s'han apoderat del llenguatge d'alguns personatges que practiquen la política que, com diu el filòsof Emilio Lledó, tenen per objecte «la desqualificació de l'altre, l'anul·lació d'altri». Aquesta és la penosa estratègia de Pablo Casado, líder del PP, des que va perdre estrepitosament les eleccions andaluses, veient com Vox li prenia protagonisme, un relat construït amb barbaritats inconnexes sense un guió coherent, que busca de manera grollera i per qualsevol mitja substituir Pedro Sánchez al capdavant del govern de l'Estat.

Insultar és greu, però la societat s'hi està acostumant. Potser perquè les paraules pesen menys o, com diu José Luis Cuerda, el director d'aquella pel·lícula, La lengua de las mariposas, «perquè les paraules s'han abaratit». El costum de l'insult ha arrelat de tal manera que els insults es televisen; als reality shows i altres programes de tertúlies, dones i homes de totes les condicions es desqualifiquen entre si amb insults que profereixen cridant.

És trist acceptar que si no hi ha polèmica, no hi ha espectacle i la llavor és el llenguatge violent. La dreta política busca desesperadament ser a la primera línia a base de declaracions incendiàries, carregades de falsedat i de mentides, amb l'únic propòsit de protagonitzar la informació.

Cuerda reconeix que si el que es diuen els polítics entre si, al Parlament o als mítings, ho diguessin a altres poderosos, els banquers per exemple, «estaríem en una guerra». S'està produint una degradació del llenguatge públic, es diuen adjectius com terrorista, nazi, covard o ximple amb total impunitat, sense la més mínima prevenció, exhibint un riure constant i exasperant.

Avui comença el judici del procés al Tribunal Suprem que acapararà tota l'atenció mediàtica, nacional i internacional, amb l'esperança que l'ús del llenguatge sigui correcte, objectiu i desapassionat.