13 de febrer de 2019
13.02.2019

Aina Moll: Feina, dedicació i coherència

13.02.2019 | 00:32

M'arriba la notícia del traspàs de la filòloga Aina Moll i Marquès, qui fou primera directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, entre 1980 i 1988. Crec que és important reflectir les dates en què ho va ser per deixar ben clar que va posar les bases de la política lingüística que posteriorment es van seguir al Principat, amb la voluntat d'aconseguir recuperar la llengua catalana, malmesa per quatre dècades de dictadura franquista, i convertir-la en l'element vertebrador de la cohesió lingüística (i social, per extensió) de la societat catalana.

El primer contacte que vaig tenir amb n'Aina Moll va ser talment al principi de l'accés al càrrec de DG de Política Lingüística. Jo encara estava estudiant Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, i ella buscava gent jove per constituir l'equip que havia de portar Política Lingüística a la Generalitat. Va ser l'única vegada que vaig dubtar de venir a exercir de professor a Eivissa. En principi, aquesta era la meua intenció. I vaig acabar seguint-la. Però la proposta de n'Aina era molt i molt temptadora. Ho recordava amb gent que va començar amb ella a Política Lingüística l'any vuitanta, prop de trenta anys després, quan vaig tenir la responsabilitat al capdavant de la política lingüística d'aquella part de la nostra nació. Era evident que n'Aina Moll havia deixat una empremta profunda dins l'equip de Política Lingüística, i que aquesta marca ben visible dura fins avui.

Amb Aina Moll es varen assentar les bases de la política lingüística a Catalunya, però també, per extensió i per col·laboració entre departaments i governs, a les Illes Balears i, potser en menor mesura, però també, al País Valencià. D'alguna manera, Catalunya, al llarg de les últimes dècades, ha liderat la política lingüística del conjunt dels Països Catalans. I a l'origen hi trobam la capacitat de feina, la dedicació i també la coherència de la primera persona que hi va ser al capdavant: Aina Moll.

Durant molts anys, vàrem mantenir un bon grapat de discussions, amb n'Aina Moll. Un servidor defensava que sense la independència és impossible la normalització plena de cap llengua (ho continuo defensant, per descomptat), i que, per tant, allò millor que es pot fer és treballar perquè els nostres països siguin tan sobirans com qualsevol dels estats membres que integren la Unió Europea. Només així podrem aconseguir la plena normalització social de l'ús de la nostra llengua. Perquè una llengua es normalitzi, necessita tenir estat propi o un estat a favor. I és evident que no tenim cap de les dues coses. N'Aina Moll no solia entrar en aquest tipus de discussions, perquè les considerava a una distància sideral de la realitat que trepitjàvem en aquell moment. Ella era més partidària de la feina de formigueta, de la tasca diària, de la dedicació plena a la causa, però obviant tot el que considerava maximalismes.

No debades de ben joveneta, tot just llicenciada, havia dirigit la col·lecció Raixa, de l'Editorial Moll, que havia fundat el seu pare, i que començava a fer normal la publicació de llibres en català a Mallorca. I havia col·laborat amb Francesc de Borja Moll, son pare, en el final de la redacció del Diccionari Català-Valencià-Balear, que havia iniciat mossèn Antoni M. Alcover. I que Moll havia continuat, com a deixeble avantatjat que era del prestigiós filòleg manacorí.

De les nostres discussions, sempre en el marc del més profund respecte per la tasca que n'Aina Moll portava endavant, en va sortir una relació cordial, fructífera i dilatada en el temps. Per això vaig considerar un honor de primer ordre que em demanassin de ser un dels filòlegs que varen parlar en l'acte d'homenatge que se li va fer a l'Institut d'Estudis Baleàrics fa devers nou anys.

Perquè n'Aina Moll es va dedicar en cos i ànima a recuperar la llengua catalana, a promoure-la, a defensar-la? i ho va fer des de la construcció cultural que suposava treballar-hi en els anys del franquisme com donar-li cobertura institucional un cop recuperada l'autonomia de Catalunya, o instaurada la de les Illes Balears.

Sempre coherent i decidida, record una prèdica fantàstica amb en Borràs del Barrio, que aleshores era president del Col·legi d'Àrbitres de les Illes Balears, comminant-lo a fer servir el català en les actes dels partits de futbol, en les comunicacions dels àrbitres i, sobretot, en l'esport de base, que és on es forja la normalitat en l'ús de la llengua. No sé si el cap dels àrbitres balears estava per la feina o no. Però no va gosar obrir boca.

Així era n'Aina Moll. No perdia ocasió de fer feina per la causa de la normalització de la nostra llengua, fins i tot en circumstàncies que aparentment semblaven poc propícies. Per això pens que el millor homenatge que li podem fer és continuar la seua tasca. I recordar-la com la persona ferma, treballadora, sensata i afectuosa que era.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit