13 de febrer de 2019
13.02.2019

L'estranya mania als immigrants

13.02.2019 | 00:32

Ni Zàmbia, ni Equador, ni el Congo que un dia va ser belga tenen problemes d'immigració. Tampoc els tenia l'Espanya de Franco, que, per contra, va arribar a crear un Institut Nacional d'Emigració per desfer-se dels milions d'aturats que produïa el seu ineficient règim, col·locant-los a Alemanya, Suïssa i altres llocs. L'exportació de l'atur va ser un dels grans èxits que ara enyoren, una mica exageradament, els nostàlgics de l'obra del Caudillo.

Del « ¡Vente a Alemania, Pepe!» alguns han passat al «No vinguis a Espanya, Mohamed (o Juan Crisóstomo, o Gladys)». La memòria és curta, però en realitat hauríem de considerar una bona dada el fet que la gent d'aquests tercers mons vulgui venir aquí. Senyal que alguna cosa bona hi ha a Espanya.

La immigració –revers de l'emigració– és un luxe només a l'abast dels països amb cert desenvolupament i un PIB més o menys robust. Contra el que proclamen a crits els nous nacionalistes, ningú vol emigrar a Nigèria, posem per cas. En canvi, són centenars de milers les persones que es juguen la vida en l'intent de saltar les tanques de la Fortalesa Europa; i no diguem ja el mur, en part construït, amb el qual Donald Trump pretén fortificar les fronteres de l'imperi.

Tanta atracció exerceix Estats Units sobre la resta del món que, allà, les autoritats organitzen periòdicament una loteria el premi de la qual consisteix en permisos per treballar al país. El seu president, d'ascendència escocesa i alemanya, sembla haver oblidat que la poderosa Amèrica del Nord actual va ser edificada per immigrants; però tampoc és cosa de posar-se a subratllar paradoxes.

Aquí a Espanya, les últimes enquestes del Govern detecten que la preocupació per l'arribada d'immigrants ha crescut amb força en els tres o quatre últims anys. Comparativament, però, el nostre grau de xenofòbia és bastant inferior al d'altres països europeus molt propers a nosaltres, com França i Itàlia; la qual cosa parla bé sobre la bonhomia d'aquest que un dia va ser país de Quixots.

Tot i així, tampoc sobraria recordar als ciutadans més recelosos amb la gent de fora que Espanya no hauria pogut progressar econòmicament al ritme que ho va fer durant la primera dècada d'aquest segle si no fos pel copiós, si bé desordenat, flux d'immigrants que va rebre.

No només per raons de gratitud, sinó pel mer interès egoista, els espanyols que no fa tant emigraven en massa haurien de considerar la immigració d'ara com una oportunitat abans que un problema. Encara que sí que plantegi dificultats, com és lògic.

Infeliçment, hi ha partits que prefereixen pescar en aquest calador de vots sense més que culpar els immigrants de tots –o gairebé tots– els mals que afligeixen Espanya, ignorant els seus beneficis. Són polítics fora de segle i fins i tot d'època que proposen mà dura i deportacions sota l'atractiu lema: «Els espanyols, primer», tan del gust dels amants de les cues. Serà que ells –i els seus votants– estan disposats a fer els treballs ingrats dels quals ara s'ocupa la immigració.

La seva última ocurrència consisteix a limitar la llei de l'avortament per afavorir d'aquesta extravagant manera la producció de nadons autòctons que s'encarreguin de cotitzar per a les pensions futures. Sembla una broma, però la veritat és que aquestes bromes comencen a donar rèdit a les urnes. Mala notícia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook